dimarts, 1 de febrer de 2011

Arreveure

Avui feia un dia bonic. Molt bonic. El cel clar i ni un núvol. Potser per l'aire, un aire fred, gèlid.
Els cims ja s'han llevat ben blancs, feia dies que ho esperàvem. El Montseny, els Pirineus, la Mola... tots ells enfarinats. Pintats de blanc, coberts amb una capa ben generosa, que ja tocava.
Ahir s'entreveien. Els núvols voltaven per aquí dalt i tapaven els pics, però deixaven unes imatges de postal, prometent un endemà especial.
Dos dies ben bonics. Dos dies agradables. Un amb un cel esquitxat de blanc i un sol traient el cap de tant en tant, l'altre amb un cel serè i un horitzó infinit per atalaiar. Al fons el Matagalls, la Mola o les Agudes, totes a prop.
Ambdós dies l'endemà d'un final. De l'adéu d'un pare. Semblava que se n'acomiadessin, un a reveure, fins demà. Avui l'enterràvem.
Feia anys que jugava al gat i a la rata amb la dama de negra, a vegades amb una bona mà, d'altres amb cap trumfo. Però sempre apostant. Sempre mirant endavant. Ves què hi farem, som al ball i cal ballar, deia sovint. I potser per això confiàvem en que seria un altre mal dia, una altra mala sessió de quimio i que la música no s'aturaria.
Semblava la partida perfecta, el joc inacabable, però només era això. Un miratge. Una il·lusió, peixet per a infants. Quan menys ens ho esperàvem, la falç colpejà. Estàvem desprevinguts, la guàrdia baixa, l'esperit confiat, el pap ple. I de cop, la partida s'acabà.
Ens queda el consol que l'acompanyàrem, que hi fórem al darrer instant, però quina mena de consol és? Com una mà aferrada al darrer alè pot omplir el buit que deixa l'ésser que s'envà?
D'ara endavant a l'altra banda del telèfon hi haurà un silenci, moltes preguntes quedaran a l'aire i segurament algun mot ens penedirem de no haver dit o d'haver dit, és igual, són les dues cares de la mateixa moneda.Tantes coses per fer, tantes coses per dir i res. S'ha acabat. Un buit.
Podria parlar del pare, de l'home, però seria ver? Podria acostar-me, ni que fos mínimament a la veritat? Ho dubto. Som tan variats, som tan complexes. Tenim una cara, però es pot veure des de diferents angles i el què a uns els sembla dominant, d'altres ni ho veuen. O a vegades un gra de pols deforma tot el conjunt. Ara, tot i això, l'amor hi és, hi era, hi serà.
Amb el temps veié que entrava en una jugada sense volta enrere. Però rondinant, què hi farem, sempre s'acomiadava remugant fins l'endemà, tot i això amb forces per a lluitar. Volia lluitar. Volia aferrar-se al temps que tenia; un any? Doncs no me'l prengueu, el vull per a mi. Encara em queden coses a fer, malgrat l'estat en què aquesta meuca m'està deixant. Vull viure. Vull intentar-ho.
Però res. De seguida passàrem de l'any als tres mesos, a quatre setmanes i a vint-i-quatre hores. En un sospir. En el què dura una conversa. I sense pestanyejar, hi estan avesats, és la seva feina.
Però era el meu pare.
Ja ho sabem, la vida és una malaltia crònica, però no volem arribar al final massa ràpid, ni volem acomiadar-nos dels éssers que ens estimem. Però no decidim. Avui aquí, demà, qui ho sap?
De moment ja en començo a tenir uns quants que em precedeixen, molts però, massa d'hora, més del què tocaria. Potser ja n'hi ha prou, no?

4 comentaris:

Imma ha dit...

Sergi, una abraçada molt forta per tu i tots els que t'estimes i t'estimen!!

Eladi Martínez ha dit...

Sergi, com bé dius, hem de ballar la música que toquin i jugar amb les cartes que tinguem i no hi podem fer més.
Bé, potser sí... Podem triar la cara que hi posem i espero que tan aviat com et sigui possible tornis a plantar cara a la vida amb un somriure.
Rep els nostres petons de colors.
Ànims i endavant!
Eladi i Anna

Josep ha dit...

Endavant Sergi!

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Ànims i endavant, Sergi! Una abraçada!