dijous, 17 de febrer de 2011

Torna a ploure

Cau la pluja. Llisca mandrosa vidres avall. Al cotxe fragments de realitat en un anar i venir. Camins d'aigua que mai arribaran al final, a tocar del destí, són esborrats d'una passada. Sense miraments.
Aquests dies vas menys en cotxe, només la meitat. Conscient del camí que fas seguint la línia blanca que et marca els límits del teu sender, l'altra, mirant les gotes capritxoses abans l'implacable neteja parabrises no les desplaci. No les aparti del teu camí. De fons les veus de sempre. La cantarella coneguda que t'agombola dolçament.
El vent anirà deixant altres camins d'aigua, uns vorejant el traç de l'escombreta, altres escapçats un i altre cop, que tossuts, tornen de nou a refer el camí fins al mateix final.
Cau la pluja. Semblava un record llunyà. Només pantans plens ens parlaven de pluges de no fa gaire, però la memòria del plogut se'n va amb el sol. Només cims emblanquinats ens recorden que plou de tant en tant. Però cal mirar enlaire i no sempre alcem els ulls.
Ens avesem a acotar el cap. A mirar a terra o pam enllà i només una sotregada, una sacsejada ens desperta la memòria. Ens desperta els anhels i ens adonem que un dia plogué.
Benvinguda la pluja que ens fa alçar la mirada. Altrament plogués arreu i ens alcéssim amb la mateixa facilitat. Però la memòria és despistada.
I malgrat tot, cau la pluja altre cop.