dilluns, 28 de febrer de 2011

Va nevant

A fora neva. Tot el dia ha estat nevant, només al migdia el sol ha tret el nas. I no para.
Les volves van caient incessantment. Unes de grans, d'altres de minses. Difícilment en trobaríem dues d'iguals. De vegades sembla que tinguin pressa, que pesin una tona, d'altres sorprèn la seva lleugeresa, remunten el vol una vegada i altra, com si temessin tocar el terra i agonitzessin. I quan es fa fosc, només a tocar d'un fanal veus nevar, veus anar les volves seguint un vent capriciós, empenyent-les o frenant-les. Es diria que neva de costat, de tort i de dret, mai se sap. Però la lluminària torna la neu càlida, agradable. I sortiries a tocar-la, a acaronar-la. Però saps que no t'esperarà, abans l'acaronis, es fondrà.
Regna el silenci. Un silenci funest. Ni un so. Tot queda esmorteït amb la neu. Només el cruixir agradable de les teves passes quan et mous.
I encara segueix nevant. Els arbres fan equilibris amb pams blancs que els colguen, que una ventada o una volva de més, faran caure i començaran de nou. Vinclant-se, com si saludessin el teu passar.
A casa si neva ho aturem tot. Res va. Aquí, a la Val d'Aran, nevar és el pa de cada dia. Ningú s'atura a obrir la boca mirant enlaire per caçar un bocí de cel glaçat, només algun nen divertit, encara somnien i els demés, passen ràpid, amb passes curtes i el cap cot. Apressats a enlloc, però sembla que créixer és fugir també dels plaers d'infant.
Avui ha nevat tot el dia, però un vidre em separa del fred. A una banda hi ha benestar, a l'altra, qui ho sap.
Neva, potser demà pararà.