dimarts, 25 de gener de 2011

Instants robats

Amb el fred, la fred com diuen cap al nord, ve de gust quedar-se a casa. Escalfar aigua ben calenta per fer un te, gairebé fins a bullir i amb el nas enganxat a la finestra, notar aquella fredor dolça que s'escampa per tot el cos i veure com el món s'atura i el gebre s'escampa.
A l'altra banda cases fosques i silents, escopint bafarades de fum cap al cel, ocells immòbils als fils de telèfon, aire calmat i cotxes passar de tant en tant. Ja poden fer el què vulguin a fora, que res millor com a casa, al caliu de la llar. La caldera rondinant al pis de sota, cremant per escalfar. Mentre, el fill gaudint d'una migdiada ben merescuda. I les mans ben afermades a la tassa, intentant prendre fins a l'últim alè d'escalfor i a xarrups petits, gairebé només sonors, anar buidant el seu contingut calmosament, perdut en els pensaments.
De fons qualsevol peça de música. La primera és escoltada, posada amb interès, escollida entre un munt, després, que soni, ja no li pararem esment, serà només un compàs agradable que acarona els pensaments. Els ulls assedegats de fred, de paisatge hivernal que contrasti amb l'escalfor del cos i la fredor del nas i el front.
Fins que tard o d'hora, un soroll ens tornarà a la realitat, un gemec despertat i de nou activats, a respirar. Perquè gairebé ens n'havíem oblidat.
I el xic menut rialler, de mirada interrogant, ens cridarà, ens reclamarà. Deixarem la tassa sobre la taula i agraint aquests parèntesis en la jornada, tornarem a reviscolar-nos i a donar. Perquè ser pare també té això, esgarrapar instants per a l'egoisme a un dia qualsevol per poder oferir sempre el millor.