Aquest cap de setmana sembla que ens podem preparar. Fred, fred i més fred. Però és el què toca. Al gener, si no fa fred, no és gener. I de neu, encara gens, només d'artificial i acotada a certes pistes.Haurem d'esperar.
Però mentre esperem, la Ferri ha fet anys, uns quants. Res, canvi de desena i tots que ens hi apropem. Un de pelat, quaranta i remeno. Tots estem igual. L'esperit jove i les idees eixelebrades, només faltaria, però de canes cada cop més, prou per començar a buscar el negre sobre blanc i els solcs, aquells caminois a la pell abans interessants, ara esdevenen els altiplans aïllats. Però és la gràcia. Veure'ns amb ulls d'altri. Veure'ns canviar.
Fa anys, fem anys i és el què compta. Anar-los veient caure, anar-los vivint junts i anar explicant cada cop més anècdotes tot fent bullir l'olla. Perquè amb el temps, el què abans era un molt, ara és més i la Ferri n'és experta. I preparem-nos, perquè sempre ha estat d'extrems i on tothom hi veia poc, ella ho veia tot. I això la fa especial, això la fa ser el què és. A més d'un gran cor. Semblaria massa tot veient el continent, un pot petit, força petit, poc menys d'un pam, xic, xic. Qui ho diria del contingut. Però la física és misteriosa i ens parla de forats negres que engoleixen matèria, de petits espais obscurs.
I mentrestant, què hi farem, a esperar que nevi i si a la Ferri els genolls li responen, anar a esquiar, què sinó? Compartir temps i espai amb els amics, amb els vers amics. Que és el que ningú no ens podrà prendre.
I que duri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada