divendres, 18 de febrer del 2011

Una setmana negra pel país

Avui és un dia doblement trist pel país. Un dia negre.
Al nord mor un dels referents de la llengua. Jordi Barre. Al sud, tanquen les emissions de TV3 per qüestions polítiques. Per feixisme institucional. Per raons lingüístiques.
Una, llei de vida, l'altra llei d'estat. Ambdues, unes grans pèrdues.
Jordi Barre cantava en català, vivia i pensava en català. D'ell sortiren cançons que canten generacions de nord-catalans que malgrat no parlar la llengua que els és pròpia, pel treball implacable i impecable de l'Estat Francès, les senten seves i s'emocionen sentint-les.
Ja sigui amb "els hi fotrem" al camp de la USAP o amb el "Parlem català". Dues clares declaracions d'intencions.


Jordi Barre fou un incansable lluitador. Als seus 90 anys encara cantava a ple pulmó si la proposta era bona, ja fos per ajudar a les escoles catalanes La Bressola, ja fos per esperonar l'equip nord-català.
Fa uns anys, juntament amb Gerard Jacquet, Maties Mazarico, Albert Bueno i d'altres cantants nord-catalans, va fer un concert per recaptar fons per la Bressola. De fora estant donava una sensació de fragilitat, de persona que està ja a les acaballes. Més com el mestre que és convidat per deferència pels seus deixebles que per un cantant amb mèrits propis o que pugui oferir res més.
El concert fou en general molt emotiu, però quan sortí en Jordi Barre, es feu un gran silenci i dalt de l'escenari mostrà una força i un dinamisme instants abans impensable. Cantà sense micròfon perquè aquest s'espatllà i aconseguí sobreposar-se a la sala tot captivant als presents.
Encara avui quan sento certes cançons se m'ericen els pèls d'emoció. I fins i tot, se'm negaren els ulls al saber-ne la notícia.
Entre vestidors va parlar amb els mestres allà presents, de manera molt propera i cordial, mostrant-se obert i agradable, un personatge entranyable, un veritable cavaller.
De l'altre, del que ha propiciat el tancament de TV3, què n'hem de dir? Que li agraden els rellotges cars? Que vesteix bé? No ho sé, però sembla que poden fer tot allò que volen i no passa res. Semblen gaudir d'una immunitat excessiva. Ara, tard o d'hora pagaran els seus excessos, segur.

1 comentari:

Mònica ha dit...

Doncs sí que venen ganes de fotre'ls una fart de jacos... En tot cas, també venen ganes d'anar a veure l'USAP al Camp Nou i cantar la cançó a ple pulmó homenatjant el mestre... Un petó!!!!