Un minut de silenci

L'altre dia, per la mort de no sé qui, feien un minut de silenci al Camp Nou. El mort, no en recordo el nom, es veu que havia estat un dels primers socis del Barça i el club, amb un gest que l'honora, li va voler dedicar una estona del seu temps.
Com sempre en aquestes ocasions els jugadors restaren clavats al camp. El silenci es féu amo de tot el terreny i a poc a poc, amb un augment de volum progressiu, el Cant dels ocells sonà al Camp Nou. Però ai las, al cap de deu segons, quinze a molt estirar, la melodia s'aturà i s'inicià el partit al so de quatre aplaudiments tímids i enfredorits. Ni tan sols seixanta segons de memòria. De record.
La veritat és que ningú no s'estranyà. Cap xiulet o crit de desaprovació. Ans al contrari, com si passéssim del Pol als Tròpics, de cop se sentiren els crits del públic animant l'equip i la pilota començà a córrer.
La veritat és que em sorprengué. M'entristí. Veure que un equip com el Barça no té ni un minut per a una persona que a ELLS els sembla digne de reconeixement és trist. Dies més tard passà el mateix amb l'homenatge a Udo Lattek. Es veu que vivim en una societat tan mercantil que no podem destinar ni un minut a recordar als nostres. Hi haurà qui dirà que és pel preu del minut de televisió. Qui ho sap, però potser, si se li vol fer un minut, no cal que es retransmeti. Potser, si de debò es vol retre un homenatge a tal personatge o tal altre, potser es pot fer abans que sintonitzin amb la tele, si això és el que talla el record, i se li fa com cal. Sinó, més que minut de silenci caldria dir-ne deu segons de silenci, perquè de fet és el que és. Ara bé, sona poc respectuós. Poc d'homenatge. Sembla conya.

Avui dia, volem i dolem. Volem recordar els morts però ens fan nosa. Perquè ens tallen l'espectacle i ho fem a corre-cuita. Poc a poc anem mercantilitzant tot allò que ens fa singulars, més que un club en diuen, i ho fem d'esma i sense creure'ns-ho de debò. Perquè toca i aquest és el pas previ per a fer-ho desaparèixer o buidar-ho de contingut i de fet, si a tothom ja li està bé, potser no cal mantenir formes d'abans que ens són incòmodes i molestes, senzillament, cal adaptar-se als nous temps i no témer als canvis i si un minut no ens el podem permetre -ja és trist- diem que el recordem i ja està. Sense quantificar-ho. Sense treure pit.