Replantejant-se la feina

Hi ha èpoques que professionalment et sents molt segur. Molt fort. Que treballes d'una manera que et sembla que és correcte, que vas en la bona direcció i que només et calen alguns retocs, alguns matisos, petits -per què enganyar-nos-, per aconseguir fer quelcom d'especial. Et sents ple i segur. I aquesta falsa confiança fa que deixis un xic de banda l'autocrítica i la reflexió de la feina, pagat de tu mateix. Perquè quan fa temps que fas quelcom i n'obtens uns resultats correctes, dignes, què caram!, aleshores comences a creure't que has arribat a un bon nivell. I això creia. Això pensava. Però de nou m'ha passat, com em passa sempre que veig a la Maria Antònia Canals, que xerrant i escoltant a una altra gran mestra, aquest cop la Carme Alamany, descobreixo que estic lluny. Força lluny d'aquells personatges amb qui m'emmirallo i la seva saviesa, la seva modèstia i alhora naturalitat per transmetre quelcom de transgressor com és una educació senzilla, viscuda, agradable, atractiva i natural, em remou els fonaments. Això i que algun document que he presentat no ha estat acollit com m'esperava. Perquè de fet, crec que ser mestre és un procés. Un camí. Un anar cap a un lloc on difícilment s'arriba, però és en el procés que s'aprèn i de la mà de grans personatges com aquests pots replantejar-te allò que fas i pujar un esglaó. M'ha passat diverses vegades i crec que mai, després del sotrac, tornes enrere, tornes a la casella de partida sinó que avances un xic. Un petit graó per més endavant tornar a caure i replantejar-te de nou la feina i cercar fonts on trobar l'aprenentatge que també ens cal. Avançant a poc a poc. Pas a pas. Són l'estímul que necessitem per poder fer de la feina el repte que ha de ser, la prova a superar dia a dia i fer-ho cada dia un xic millor.