Ens arromangarem, però hi ha el que hi ha

Avui és d'aquells dies que estic trist. Aixafat. Ensopit. Tot el dia que m'he anat arrossegant. Que m'he sentit moix.
Fa uns dies vàrem saber que se'ns reduïa la plantilla de l'escola, que passaríem de tenir tres grups -som escola rural- a tenir-ne dos, bé, que ens en reconeixien dos i que tot i l'augment de nens i nenes, serem vint-i-vuit nens el curs vinent, només podríem tenir dos grups. La manera d'agrupar-los ja serà cosa nostra, els vuit nens d'infantil i  els 20 de primària els haurem de separar com puguem i ja veurem com ho farem.
Hem buscat moltes solucions, hem picat moltes portes, hem intentat argumentar molt el nostre punt de vista per reclamar ni que sigui un mestre més a mig temps per poder fer tres grups i que no passi que en una classe hi hagi vint nens de primer a sisè o quinze de segon a sisè, perquè són edats molt diferents i ens sembla que és un xic massa.
Cert que tot es pot fer. De tot ens en sortirem i fins i tot podria ser una persona sola amb tots, i tant. Però segurament això distarà força de ser un centre de qualitat, perquè la urgència del dia a dia es menjarà l'excel·lència que es podria perseguir.
Vàrem engegar un projecte que intentava ser pioner, amb un trasllat entremig que tenim ara i que ens sembla que pot convertir-nos en un centre especial, però la retallada patida farà que de nou, l'escola, més que anar a millorar, opti a sobreviure.
Hem trucat al Departament, hem apel·lat al sentit comú, hem intentat fer-els-hi veure que aquest cop anava en contra d'allò que ens exigien, d'aquella qualitat,  però ells no hi entenen d'arguments o de qüestions, ells funcionen per taules. Per números i som una ZER i ens hem de cobrir entre nosaltres, ens hem d'espavilar amb el que tenim.
Hem recorregut a la ZER, a les escoles que podien donar-nos aire, cercant complicitats, cercant comprensió, empatia, solidaritat, suport, però a l'altra banda de la porta no hi havia ningú. No hi ha ningú. Lícitament tothom defensa el seu projecte, la seva  parcel·la, els seus drets i per tant, difícilment, si no sents la injustícia de l'escola propera com a pròpia, difícilment entendràs o compartiràs allò que tens i difícilment estaràs obert a trobar solucions i a combatre o compartir les molles que ens deixa el Departament.
La tristesa però, no és per mi. Jo em sé mestre i faré de la millor manera que sàpiga, ho donaré tot i cercaré la manera de, amb el que tingui, aconseguir el màxim pels infants. La tristesa és perquè sé que aquests nens i nenes no tindran les mateixes opcions i oportunitats que nens i nenes amb qui comparteixen un projecte, una entitat i seran infants de segona dins de la ZER.
La tristesa és per unes famílies que lluiten i han lluitat per mantenir viu un poble apostant per una escola. Fent esforços i sacrificis perquè aquesta funcioni i sigui de qualitat, col·laborant, invertint temps i esforços per aconseguir una escola de qualitat pels seus fills i malgrat tot, a cop de plantilla, aquest esforç no només no es veu reconegut, sinó que es veu obviat i atacat.
La tristesa és perquè com a mestre em creia que el col·lectiu era especial. Que era un col·lectiu que predica amb l'exemple. Que es creu els valors bàsics i importants que intenta transmetre dia sí dia també, com la solidaritat, la companyonia, el compromís, la igualtat, la justícia i l'esforç, cartes de presentació bàsiques i que anteposa els infants, per sobre d'uns privilegis o uns guanys propis.
La tristesa és perquè només cal una tempesta per veure que la càrrega d'aquest vaixell no està ben aferrada i a la primera onada virulenta, cau arreu.

Passa la flama. Passa un desig.

Un bon dia ens llevem i descobrim que l'Estat vol privatitzar una part d'AENA. Res. El just i necessari perquè Catalunya no pugui dir-hi la seva en aquest aeroport que ja fa ombra al de l'Estat i no interessa que creixi massa.
L'endemà, ens assabentem que el 50% dels beneficis del port de Barcelona aniran a parar als ports de l'Estat. Per ajudar-los a ser més competitius, diuen.
Fa temps que les autopistes de l'Estat, les que estan al centre de la península, hauran de ser rescatades. Les d'aquí, seguiran sent de pagament, és clar.
I així dia sí i dia també. A tot plegat ho bategen com a Solidaritat i proclamen als quatre vents el seu amor per Catalunya. Actes però, que desmenteixen les paraules dels ministres espanyols. Cada cop que diuen que estimen i admiren Catalunya cal que ens calcem, perquè es prepara un altre saqueig. Ens tracten com a una colònia. Ens buiden de competències, ens insulten i s'emporten les riqueses d'aquí. A sobre, encara s'ofenen i els sorprèn que des d'aquí, l'esperit independentista, pugi i s'enfili. Massa poc i massa que hem esperat.
Avui, revetlla de Sant Joan, dia per expressar desitjos a nivell de Països Catalans, potser és el dia per desitjar -per enèsima vegada- de treure'ns aquesta rèmora de sobre, aquest fre al creixement, aquesta sangonera, aquest llast, aquest roc a la faixa que és Espanya. L'Estat menys efectiu i pràctic d'Europa. Un dels Estats més pomposos, fatxendes i creguts que hi ha, que s'aferra a un gran passat per ocultar les misèries d'avui i les mancances actuals.
A veure si el proper Sant Joan el celebrem independents, lliures i amb altres problemes que no siguin els d'aquest Estat carca, rònec, obtús i arcaic.
Aquest és el meu desig... Un país lliure nacionalment, just socialment i pròsper econòmicament!
Si també és el teu, passa la flama!

Demà, un Felip. Demà, tornarem a anar a cal Felip.

No ho entenc. No sé com entomar-ho. Em sobta i em sorprèn que una persona sense cap tipus d'alienació mental pugui reconèixer una monarquia. Pugui acceptar que una persona val més que una altra perquè va néixer a tal lloc. És sorprenent. De la mateixa manera em sorprèn que gent que viu al límit de la misèria, ran del precipici, accepti que una mocosa cobri una morterada per ser la filla d'un monarca. També em sorprèn que ningú alci la veu i vegi l'aberració que és mantenir una monarquia, un fet anacrònic, obsolet i que alhora s'alegri perquè aquest personatge polsegós triï pubilla ran de terra. Com si fos un aire de canvis. No ho comprenc. Em sobta. M'indigna.
També m'indigna que no hi hagi un clam unànime en contra de tota la trepa de corruptes que ens governen. Que el cas Bárcenas o Millet no facin saltar caps. Com també que una dona com l'Esperanza pugui fer una infracció de tal magnitud com agredir un agent i que no passi una nit a la garjola. O el fill del ministre de justícia. No ho entenc.
Sembla que en aquest Estat tot és permès, menys pensar. Menys tenir criteri. Perquè si demà s'entronitza un home i se li reten tots els honors només perquè és fill del que netejava armes davant del seu germà, aleshores vol dir que el ministre Wert no ho està fent tan malament. Està aconseguint un Estat d'enzes. De rucs. Incapaços de tenir criteri. De revoltar-se. Perquè una monarquia, avui dia, no hi ha per on agafar-la. És una mostra clara i despectiva del classisme que ens impera, de la separació de rangs. Però no per mèrits propis sinó per qüestions d'espermatozous.
No ho entenc. Potser sóc ruc o bé no acabo de veure-li la volta però avui dia, un personatge que sobresurt dels altres no per ell mateix sinó per estirp, és aberrant. Absurd. Indignant. I després parlaran d'igualtat. Demà serà un dia trist. Un dia en que, com el dia de la marmota, reviurem el mateix que els nostres avantpassats, la imposició d'un personatge perquè sí. Per interessos. Per nassos i els que podien posar més el contrapunt, fent el llepes. Com pot ser que els socialistes avalin una monarquia?  No és un contrasentit?
No ho sé, però demà em prendré una cervesa en honor de la república, de la república catalana. Per la igualtat entre les persones. Per la igualtat de drets i deures i d'aquí uns mesos, quan siguem independents -espero- felicitaré el rei de les espanyes si en tinc l'ocasió. Allà ells.  

Sóc Escola de Mura. Sóc ZER.

Treballo en una escola petita. Visc en un poble petit, que té una escola força petita. I tot plegat és per elecció. Per decisió. De sempre, quan he cercat feina he cercat quelcom més. Un plus. Alguna cosa que donés un valor afegit a la feina i no perquè cregui que aquesta valgui poc, que no és així ans al contrari, sinó perquè m'agraden els reptes i treballar en un entorn rural n'és un, sobretot per les possibilitats que té. A més d'algunes dificultats. 

Les escoles petites et permeten un contacte més proper amb els infants i les famílies, conèixer la realitat d'aquests de primera mà i interaccionar amb ells. Al final la implicació és molt gran, prou com per sentir-te molt vinculat amb els infants i les famílies, com sentir-te part d'aquestes. 

Els avantatges que té treballar en una escola petita són molt grans, però també té molts desavantatges. Un d'ells podria ser l'isolament. La soledat, perquè en una escola ordinària tens companys que treballen al mateix nivell o cicle, però en una escola rural pot ser que només sigueu dos i que toqueu tots els nivells limitant molt el treball en xarxa.  

Per alleujar aquest aspecte i per donar suport i possibilitats als professionals i als infants, hi ha una estructura superior: La ZER. Una unió d'escoles petites que tenen unes característiques semblants, que són properes i que tenen uns interessos comuns. És una relació simbiòtica. Tothom en treu quelcom de profit i alhora aporta el seu granet de sorra. 

D'una banda en surten beneficiats els infants, que amplien el seu horitzó de relacions i la diversitat de professionals, de l'altra els mestres, que poden compartir experiències, projectes i idees. A més de compartir objectius, també es comparteixen recursos, d'una banda els itinerants, que són els mestres que fan les especialitats en les diferents escoles i de l'altra els materials. I donat el cas, es pot compartir altres mestres si les necessitats ho requereixen.  

En resum, formar part d'una ZER, normalment, equival a formar part d'una xarxa, on tothom dóna i tothom rep, on no és tan important el que es rep o dóna, sinó el sentiment de pertànyer a un grup, a una entitat, perquè pertànyer a una ZER i creure-s'ho, és posar en valor uns principis universals que s'estan perdent avui dia i que són els que ens defineixen com a persones. Solidaritat, confiança, respecte, generositat, tolerància, companyonia, empatia... Uns valors que no cal enumerar o repetir per demostrar que es tenen, sinó que els actes demostren si es tenen o no. Això és ser part d'una ZER. Per això crec i vull creure, perquè són valors que em faig meus o bé així ho intento, que sóc ZER.  

Felip VI. El pes de l'herència.

Felip de Borbó ha de ser rei. Felip VI ha de pujar al tron. Ha de continuar la línia successòria, ha de regnar. Ha de seguir la nissaga i d'aquesta manera, un cop sigui coronat, haurà acceptat l'herència rebuda. Haurà acceptat la seva vinculació amb el passat que el fa rei, perquè només és rei si segueix una línia successòria i per acceptar aquesta, per acceptar els privilegis dels seus avantpassats per tal  de poder-se posar la corona lluent al cap, ha d'acceptar com a propis tots els fets dels seus avantpassats, perquè una cosa va amb l'altra. No pot reclamar només la sang pròpia i alhora rebutjar l'aliena. I acceptant tot això, accepta el reconeixement de la massacre que va fer el fill de la grandíssima Felip V, perquè sense aquesta, segurament no seria rei i això és bo. Això va bé.
En Gallardon, aquest ministre que semblava obert i modern abans de ser al poder però que s'ha destapat com un carca recalcitrant i cínic, ha tirat endavant una llei polsegosa entre d'altres, per tal de tancar la porta a resoldre assassinats i massacres fets en la dictadura i alhora negar la justícia universal. Ara bé, en un futur Estat Català, amb les seves lleis i amb els seus drets, segurament aquesta iniciativa desapareixerà i possiblement qualsevol barceloní o català, a més de denunciar qualsevol dels dirigents de l'actual partit popular per temes relacionats amb la dictadura, podrà encausar al cap de l'Estat com a successor i per tant com a beneficiat i principal òrgan visible del genocidi fet a Barcelona el 1714. Un atac a població civil sense cap tipus de justificació, només equiparable al bombardeig fet durant la guerra civil a Barcelona per les tropes franquistes. Pot semblar absurd i fora de temps, però una cosa va amb l'altra i coses més estranyes s'han vist.
Com diu el bon Titot, si el rei vol corona, corona li darem. Que vingui a Barcelona i més enllà del 9N li cobrarem.

S'acaba el curs. S'acumula la feina.

Si els finals de curs ja són complicats com a mestre, quan amb quinze dies vols acabar coses que potser necessiten més dies per fer o quan prems un xic l'accelerador quan potser no caldria, qui sap si per por de deixar-te coses al tinter, la cosa es complica si ho combines amb el paper de pare i aleshores esdevé una odissea.
Divendres vàrem tenir la festa de final de curs de l'escola del gran i ja vàrem acabar tard. Dissabte, perquè els finals s'acumulen i no seria un final de curs digne de menció si no passés aquesta acumulació d'actes, vàrem també tenir el final de temporada de futbol. Un partit al matí i el dinar de comiat amb jugadors, familiars i simpatitzants tot seguit i per acabar-ho d'adobar, avui com qui no vol la cosa, la cloenda de judo. Una exhibició al matí que ha durat fins al migdia. I és clar, avui, a la tarda, tots estàvem trinxats, però per acabar-ho de rematar i per escampar la boira, he anat a córrer una estona. Per desconnectar. Per trobar-me amb mi després de tants actes socials i se m'ha posat bé, molt bé, el que necessitava per començar la setmana amb energia.  

Pals a les rodes

Fa uns mesos ens varen confirmar que l'escola canviaria d'edifici. De sempre l'escola ha estat en unes dependències provisionals. Les poques aules que té són part de l'ajuntament. Una d'elles estava destinada a ser la biblioteca, una altra és el centre cívic del poble i les altres, minses i reduïdes havien de ser despatxos. A més, està en dos pisos que no comuniquen entre ells i que cal voltar l'edifici per anar d'un lloc a l'altre. Per tant, fa uns mesos ens varen donar una gran alegria.

Viatge a l'estranger fet amb
els nens i nenes de sisè.

Aprofitant la ben entesa, vàrem decidir plantejar un canvi més profund. Les tres persones que som a l'escola i que se suposa que l'any vinent continuarem, vàrem decidir fer un projecte d'escola però mirant diferents models educatius, d'escoles amb un tarannà més innovador, participatiu i experimental que funcionen a d'altres indrets de manera més que satisfactòria. Un cop vàrem tenir l'esquelet del projecte i les idees clares, ho vàrem presentar a les famílies per demanar la seva complicitat i alhora suport. Aquesta arribà sense reserves, com generalment passa. El projecte engrescava a tothom i ja es veia l'escola com a focus de vida i participació on els infants podrien créixer il·lusionats i segurs, vivint l'aprenentatge de manera natural i enriquidor.
Poc a poc vam anar bastint les línies mestres, dedicant-hi hores, temps i esforç, però l'escola que somniem, l'escola que volem, va anar prenent forma i només calia acabar aquest curs per engegar definitivament el projecte i posar en marxa l'escola.
Avui, quan les idees són més clares i la il·lusió és més forta, han sortit les plantilles de centre que atorga el Departament i de cop i volta, sense massa sentit, aquest ha retallat una de les places, bé, mitja, de l'escola i per tant, tot allò que havíem pronosticat i planificat se'n va a norris. Cal dir que per més inri l'any vinent augmentem de nens i nenes a l'escola en comptes de disminuir.
El problema, segurament, és que allà al Departament som un número, una dada i tan els fa si es treballa més bé o més malament, si s'engega un projecte o es planifica quelcom. És igual. Cal reduir despeses i en comptes de mantenir els impostos de jocs, per exemple, redueixen plantilles eliminant places.
Ara tocarà demanar, exigir i empipar i a la llarga veurem què passa, però el que està clar és que seguirem vivint en aquest núvol d'incertesa a que ens tenen acostumats.
És per raons com aquesta, en que l'Educació es veu que no és prioritària, així com la sanitat altres vegades, que em revolta veure com s'inverteixen diners en una casa reial totalment prescindible, en uns càrrecs polítics interessats o bé en unes infraestructures inútils, per dir alguns exemples i qui digui que barrejo naps i cols que pensi d'on surten els diners que financen tots aquests exemples. Per tant, necessitem aviat la Independència i, sobretot, sobretot, sobretot, un govern d'esquerres, perquè només l'educació ens farà lliures.

I l'any vinent, què? A l'Institut?

Una escola de l'Índia

Cada any, per aquestes dates, m'agrada demanar als nens i nenes que conec com ha anat el curs i de passada  com encaren el nou curs que s'acosta. Les respostes són variades i amb aquestes, coneixes bastant els nens i les nenes així com l'etapa escolar que han viscut.
L'altre dia li vaig demanar a una nena. Una nena de sisè que l'any vinent anirà a l'Institut. No és una nena que hagi destacat ni per dalt ni per baix a l'escola. Normalment la resposta sol ser força ambigua. Una mescla entre el temor de la partida i la il·lusió de la nova etapa que s'enceta. Ella però, em donà una resposta que em deixà de pedra. Sense embuts em digué que tenia ganes de fugir d'aquella tortura. Deixeu-me dir que no és una nena que tinc a l'escola ni massa propera.
Un cop m'hagué dit això vaig intentar treure'n l'entrellat, cercar un xic de llum i de complicitat en la resposta, buscant, ni que fossin pocs, alguns moments que valguessin la pena de recordar de la seva etapa a primària i que li despertessin, ni que fos tènuement, un sentiment de lligam amb l'escola. Malauradament la resposta continuà sent la mateixa. Contenta de marxar i disposada a no girar la vista mai més.
No sé si era pels companys d'escola, per la feina feta, pels mestres o per què, però sigui com sigui, que una nena de sisè s'expressi així, amb aquesta contundència, no deixa de ser simptomàtic i confirma que quelcom no s'està fent bé.
Avui al migdia veia nens i nenes de Kenya que feien mans i mànigues per anar a l'escola. Per assistir a classe. Alguns caminaven fins a cinc hores per la sabana per arribar a estudi i en arribar, la seva cara s'il·luminava. Les aules, poc més que quatre parets mal fetes, estaven plenes de nens i nenes i aquests, mancats de tot tipus de material didàctic, feien comptes amb xapes i escrivien el resultat al terra amb guixos. El llibre del mestre presentava un aspecte deplorable i rònec, gairebé a punt de desaparèixer. Però malgrat tot se'ls veia somrient. Un cop acabada la classe, al migdia, els que havien pagat l'internat, podien anar a dinar. Els donaven un plat de mongetes. Res més. Als altres, no.
Aquells nens tenien un somriure a la cara esperançador i en els seus ulls, malgrat totes les dificultats, s'hi endevinava una il·lusió i una felicitat per aprendre i ser quelcom el dia del demà que a dia d'avui, malgrat tots els avenços materials, tècnics i de coneixements que tenim aquí, estem perdent i si bé d'una banda els nens i les nenes potser no saben valorar el que tenen, que podria ser, els mestres i qui sap si els familiars, tampoc no sabem transmetre i encomanar aquesta il·lusió, gaudi i esperança pel saber, vist com una clau de futur i de felicitat.

El rei abdica, el seu germà no ho ha pogut fer

Avui ens traiem una rèmora de sobre i tenim un paràsit menys. Encara en queden força, tota la prole i ves a saber quin està pitjor, peraquests ja truquen a la porta per poder seguir amb la vida regalada de l'antic monarca.
Alguns lloen la figura que ha representat. Li surten elogis d'arreu. Alguns per aquell vint-i-tres de febrer, però que si ho mirem bé, aquell cop d'Estat barroer i maldestre a qui va afavorir més, en comptes dels colpistes, fou a un rei mancat de credibilitat i alguns polítics mediocres, i per això no deixa de ser interessant plantejar-se l'origen de tal acte penós. L'altre fet que els noticiaris obviaran, a més de la fal·lera d'aquest ossos de vidre per les corbes femenines, serà el suposat accident en que el seu germà, el preferit d'en Joan de Borbó, acabà amb un tret mortal sobre la catifa del palauet d'Estoril.
Ara serà el rei un tal Felip. Un altre Felip. Aquest, a més ha aconseguit quelcom que cap altre havia aconseguit. Mantenir els privilegis d'un rei i alhora acabar amb els deures que no li interessaven, com podia ser haver de casar-se amb una parenta llunyana, fet que ja ens diu quin tarannà porta aquest, pitjor que son pare que com a mínim va haver de passar per la vicaria amb una reina. També és cert que després feia el correllits cada dia, però això ja va amb el càrrec.
La veritat però és que si bé m'importa poc, m'importa pel fet que m'afecta i de moment, fins al 9 de novembre, aquests vividors xarlatans, viuen a costa nostra i les festes que es regalen les paguem entre tots els que estem sota aquest regne que ens empresona.
El que se'm fa més estrany però, és veure que hi ha gent que els dóna suport i que teòricament no en treuen res a canvi. Em fa témer que hi ha molta gent que té un enorme complex d'inferioritat i sinó, com es pot justificar que s'idolatri un personatge poc més que un enze senzillament perquè és fill d'un altre vividor? A més, tenint en compte que la poca barreja de sang fa que la descendència tingui problemes de salut i mentals contrastats, voleu dir que és prudent cedir la governabilitat d'un Estat a uns personatges exposats a un munt de malalties i tares congènites senzillament per mandat diví?
De fet, aquesta forma de govern no deixa de ser una forma de govern arcaica, absurda, interessada i injusta que convé a una certa elit i que s'imposa sobre una majoria governada i silenciada per tal de mantenir i justificar uns privilegis, d'altra banda injustificables, però que molts veuen amb bons ulls si poden arreplegar quelcom del pastís.
Com deia aquell, el rei ha mort -abdicat- mori el rei.