Perdona que no t'hagi trucat, Pere...

Perdona que no t'hagi trucat, Pere. Però estic amb tu. L'agressió és un fet. Una realitat. Si tu ho dius, res a dir. Vas ser colpejat i insultat, encara que ningú més ho veiés. Però cal creure't i aquells que diuen que no van veure res, assistents a la mateixa celebració, treballadors de locals propers o d'altres passavolants, segurament és que no s'hi van fixar o van de mala fe.
A més, que diguis que era una dona d'uns 50 anys, de classe mitjana i sense cap tipus de trastorn, ha de ser cert. L'edat amb les dones és fàcil de reconèixer, jo mateix us puc fer la demostració i segur que m'equivocaria de poc, si les conec, és clar. La classe mitjana és evident. Si colpeja a un socialista no serà de la classe obrera i tampoc benestant perquè hi enviaria un sicari, que fàcilment es podria reconèixer per la gavardina i les ulleres negres, i el tema del trastorn, sent biòleg, segur que li vas endevinar per la mirada, per un iris poc dilatat. Per tant, ja tenim el retrat robot. Només cal afinar si és convergent o no, però fa un xic de ferum.
Pels que dubten pel retard en la denúncia cal ser contundent. No es deu a que volguessis notorietat, no senyor. És més aviat que no tenies cap comissaria que et vingués de pas. Bé, tot i que anant a Matadepera, on vares dinar, vas passar per davant d'una. Res, que no tenies temps i anaves atabalat.
I arribats a aquest punt afegim un xic de novel·la detectivesca. Cerquem, com manen els manuals d'en Pedrolo, la causa. La raó de tan abominable acte i només se'm en acut un de vàlid. Ja ho diu també el teu costat astut, en Pere Holmes: El procés. La crispació. Perquè al carrer es respira. Les barricades ja s'alcen i els bàndols es formen i s'ataquen. Fins i tot fa poc, al pobre Fernández Díaz li van dir feixista, sense afegir-hi el senyor, Senyor Feixista i és que es perden el modals, però bé, tornem al pobre Pere. L'home només té enemics al món del sobiranisme, són faves comptades perquè tu, només has fet amics arreu on has anat. Ningú s'ha molestat per la teva purga al partit, tampoc s'ha enfadat ningú perquè t'apuntis al carro de Barcelona World o bé perquè estiguis reduint a la insignificància un partit que havia esdevingut referent de país. I ara. Només és el procés. La teva gestió al capdavant de l'Ajuntament de Terrassa, ciutat on van passar els fets, res hi té a veure. Allà, altre cop només hi has fet amics i companys. És només la crispació existent i que per cert i curiosament, això és collita meva, ja et va bé que sembli que existeix perquè sinó, et quedes sense arguments, altre cop i de nou, com cada cop que parles, i faries el ridícul. Massa vegades seguides fent el ridícul, fins i tot per a tu. L'as del ridícul, però ja et trucaré.

Dos Sants més i la pols encara es resisteix

L'església em repugna. Em fastigueja. L'església entesa com a Institució. Com a jerarquia, no com a grup de persones que té una creença i la defensa i la segueix. Em fastigueja la hipocresia que l'edifici oficial desprèn. Per la falsedat que se li endevina. Pels interessos mesquins que amaga.
És cert que no es pot fer categoria de certs aspectes puntuals. És cert que per molt que hi hagi personatges religiosos malalts, porucs o depravats amb una ment malaltissa i recargolada o bé amb una esquizofrènia personal, aquests no dominen tot l'espectre religiós. N'hi ha força, però la majoria s'allunyen d'aquest tarannà i són lloables, és clar. També és cert que certes accions dutes a terme per aquesta Institució, sota la forma de diferents grups paral·lels, es digne de reconeixement, envejable i desitjable. I tant!  Però la Institució en majúscules, es mou per uns interessos i per unes necessitats dirigides a perpetuar el poder. Un poder que només pot sadollar dominant les masses. Dominant les persones, a través de la por i les amenaces i on qualsevol mitjà és vàlid per aconseguir aquest propòsit.
L'altre dia varen canonitzar dos Papes i les mostres d'alegria al carrer que es veien, recordaven certs afeccionats celebrant títols esportius. I ja està bé que es deixin anar. I que celebrin les coses i ho comparteixin. I que de mica en mica es vagi obrint i s'aprofiti per fer un xic de net. Per exemple no estaria de més que es reconegués els milers de Republicans que varen servir de mà d'obra esclava per a aquesta Institució després del cop d'Estat de l'eunuc, enze i tap de bassa i que l'església mai ha reconegut. Com tampoc ha reconegut les atrocitats que ha fet durant anys i anys, per aconseguir el seu propòsit, mantenir les persones en la foscor del coneixement durant segles per tal de perpetuar-se en el poder o bé potser hauria de demanar perdó i pagar, perquè les paraules són fàcils de dir però rascar-se la butxaca costa més, per les seves relacions amb la major part de dictadures del món, de les quals no sabem a ciència certa si en són causa o efecte.
L'església com a Institució és un fet anacrònic. Obsolet i Polsegós. Però hi ha molta gent a qui li interessa mantenir aquesta vella i caduca institució, perquè els assegura el poder i només el desconeixement els assegura la perpetuïtat.

Una festa genial

Per Sant Jordi vàrem anar a Manresa, a voltar. L'ambient era increïble. Molta gent, molts colors, més llibres i moltes roses. Una passejada especial. De tant en tant, al Passeig, una batucada passava entre les parades per animar l'ambient i a mig camí d'aquestes, de la llarga filera de punts de venda, uns castellers fent i desfent castells. Ambient de luxe. Gent passejant, badant, mirant i remenant. Alguns de ben mudats, amb el vestit de diumenge, ja fa amb Manresa, d'altres amb samarretes reivindicatives, que si escola pública de qualitat, la PAH o bé a favor de la Independència, i encara uns altres amb la roba habitual, però tots fonent-se en un riu de gent. Una riuada lenta i compacta d'ulls oberts i badats assedegats de llibres i roses. Amb un objectiu, amb un únic interès, trobar l'element. El detall. El regal.
També hi havia autors signant llibres, aquests però, els locals. El Pep Molist, el Fàbrega i d'altres. Poca feina però bona. Perquè molts encara busquen per Sant Jordi el llibre nou, la novetat, sense tenir en compte que la gràcia és trobar l'exemplar rar. Estrany. Els altres, els "best sellers", els trobaran l'endemà i l'altre a qualsevol llibreria, mentre que els singulars no. Per exemple els de l'editorial El Farell. No tots són fàcils de trobar. Com la rosa. Hi ha qui la compra a les floristeries, però un servidor, avesat a cercar les flors boscanes, cerca flors amb més sentit i per Sant Jordi n'hi ha molts, tants com interessos. Des d'associacions de lluita contra el càncer a cases d'acollida, instituts, escoles, universitats o mil temàtiques més. Roses amb un plus afegit.
Sant Jordi és una gran festa, potser la millor. D'aquelles que esdevé un plaer sortir a voltar. A badocar.
Visca la festa!

Sant Jordi

Molt bona diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, proper Estat d'Europa.  

Mones de Pasqua.

Amb cotxe amunt i avall. A cercar Mones o a portar-ne, perquè és la tradició. Segurament pocs saben d'on ve això de regalar un pastís amb una forma divertida al fillol, però és igual, és un cop l'any i es fa. I ja està bé, perquè si alguna cosa hem d'eliminar no són pas els moments dolços que ens trobem pel camí, i ara! D'aquests, pocs que n'hi ha, cal aferrar-s'hi amb força.
Avui queien quatre gotes. Un xim-xim que ha anat amarant la terra i les plantes, el minso planter que l'altre dia vàrem plantar en família, alçava el cap content, sadollant aquella set que fa dies que l'acompanya malgrat el reg escadusser que li dedico o a causa d'aquest, vés a saber. Però no estem per a llençar l'aigua alegrement.
Demà Sant tornem-hi, que Setmana Santa ja ha passat i cal enfilar el darrer tram del curs abans de l'estiu. Passarà rabent, poc més de vuit setmanes mal comptades i un altre any que haurà passat. I tocarà córrer, per acabar tot allò que volíem fer i que sempre, perquè sempre passa el mateix, no acabes de matar i alguna cosa queda al tinter, però l'any vinent serà un altre any i tornarem a córrer amunt i avall, a comprar Mones o a fer-les i a repassar allò que no hem acabat de fer i a proposar-nos objectius més realistes.

Món vegetal i animal

Ara que tot s'activa és bon moment per sortir a passejar amb la càmera i captar instants.
Aquí en teniu uns quants, alguns de fa temps però tots del món que ens envolta.

Mastegaparenostres

Covard, guiri, enze, tros de brut, gamarús, mitja tifa, galifardeu, notes, penco, cagadubtes, garrí, cor de gallina, desvirga-gallines, bord, barjaula, il·luminat, burleta, nyèbits de catracòlics del mal rellamp, gata maula, conco, eixelebrat, poca-soltes, grillat, talòs, ase, foll, baliga-balaga, pendó, xerrameca, cardo, mastegaparenostres, ruc, xirucaire, tronat, calçasses, destraler, flipamandonguilles, ploramiques, bleda assolellada, pixa-pins, esquilatontos, figaflor, xulo, dropo, galifardeu, modernet, filibuster, tabalot, sapastre, cap de fava, tros de quòniam, aixafa guitarres, garrepa, tros de soca, cap de suro, mala peça, golafre, camacu, carrincló, busca-raons, penjat, fatxenda, judes, inútil, plom, xafarder, baldufa, venut, escalfabraguetes, empipador, nyicris, bord, pilota i estaquirot. Tots aquests.    
L'altre dia, per celebrar l'aniversari de la Lali, vàrem anar a sopar a un restaurant i per a sorpresa nostra, quan vàrem demanar el vi, un que ens cridà l'atenció pel nom, Xitxarel·lo, vàrem descobrir que a més de ser un bon caldo, era molt original. Tota l'ampolla estava farcida d'insults. Sota el lema " Insultantment deliciós",  amb lletres de diferents estils i originals dibuixos inspirats en jeroglífics, hi havia un gran reguitzell de mots malsonants. A més, a un lateral, juntament amb un regle graduat per veure com baixava el contingut de l'ampolla, un trompímetre, començant per content, a mitja alçada i arribant a buida-ampolles, passant per tocat, calent, pitof, trompa i torrat.
Una bona manera d'aprendre nous mots i recuperar-ne algun de poc usat, alhora que prens un bon vi amb la millor companyia.

Pic de la Mina ( 2.683 m. )

És un cim que he fet força vegades, però tot i així, sempre trobes quelcom que fa que el dia sigui diferent. Uns dies serà la neu, que la pots trobar més gelada o menys, altres dies el temps, hi he anat amb sol, amb vent i fins i tot algun dia nevant, i altres la companyia.
Avui hi he anat amb el Marc i uns amics seus i hem tingut un dia assolellat i sense gaire vent, tot i que al principi, amb un cel ennuvolat, cabretes al cel, ens pensàvem que ens canviaria el temps, pastetes a la terra, però el sol ha lluït tot el matí, excepte alguna estona que la boira pujava. De neu encara n'hi ha molta i si bé al migdia ja és transformada, a la pitjor hora ja érem al cotxe.
Avui, per fer-lo especial, un cop hem arribat al cim, la fixació ha dit prou. El plàstic, després d'anys de servei, diria que més de quinze, s'ha trencat. S'ha trinxat. Per sort m'he trobat uns companys esquiadors d'Artés i m'han donat cinta americana. Amb la cinta aïllant que porto no hagués estat suficient. Quatre voltes ben fortes i he pogut baixar esquiant fins al cotxe. Una sort, perquè després de fer salivera pujant, somniant ja l'esquiada de baixada, hagués estat molt empipador haver de baixar caminant i  amb els esquís a l'esquena. Avui, una altra per explicar.

L'inici del camí, ara fa vint anys

Ara en farà vint anys. L'any 94, després d'uns estudis accidentats, vaig acabar la carrera i em vaig treure el títol de mestre. Entremig van passar unes olimpíades. Algú podria pensar que no ens hauria d'afectar, però es veu que l'UAB va esdevenir, si no ho recordo malament, un punt neuràlgic d'acollida de policies o quelcom semblant i per tant, tots els estudiants vàrem haver d'acabar els estudis ràpid i corrent. Potser el curs es va escurçar un parell de mesos, entre l'acabament d'un curs i l'inici del següent. L'any anterior, com avís del que seria més aviat una carrera d'obstacles, vàrem gaudir d'un dels canvis dels plans d'estudis, quatre en aquest país, i allò pel qual vàrem començar la carrera, unes especialitats concretes i la possibilitat d'accedir a altres carreres més endavant, es fongué com el gel un dia d'estiu. Malgrat tot vaig acabar i després dels estudis vaig arribar a la certesa a la qual arriben molts quan els acaben. Aquests només són el punt de partida, la porta d'entrada, el veritable coneixement i la destresa a l'hora de ser mestre, si és que mai s'adquireix, tot i que ho veig més com un procés que com un punt final, s'aprèn amb la pràctica diària, la resta, poc més que illes de certesa en aquest camí de mai acabar.

Per què n'hi diuen debat si és una conferència

L'altre dia es va fer un debat a Calders. Bé, debat entès com a confrontació d'idees tot discutint, no ben bé; perquè només hi havia la coalició de govern explicant els plans de futur i l'herència rebuda. És cert que hi havia un torn de paraules, potser per això n'hi deien debat, però més que confrontar idees es podria dir que hi va haver una allau d'opinions monocolor, una conferència i com fan els de Convergència sovint, la culpa de tot, la mare dels ous de l'atzucac on ens trobem, el diable escuat, és el tripartit. A Calders però, els d'abans. I no nego que podria ser. Les gràfiques parlen, són clares i demostren un dèficit i uns interessos i uns diners a tornar, és clar. Però a vegades, per fer una truita, cal trencar algun ou i en política potser l'ou és endeutar-se. La discussió vindrà després, si s'ha fet bé a l'hora d'invertir els diners o bé com es tornaran.
Però al marge d'això, potser en comptes d'aquesta conferència carregant contra els que hi eren anys enrere, perquè van fer un casal d'avis car o van contractar uns guàrdies municipals o bé es va optar per destinar una subvenció per la compra d'un magatzem per fer-hi habitatge social o fins i tot perquè van invertir en un projecte pioner, com és uns fanals amb temporització per reduir la despesa, podrien haver donat propostes i alhora celebrar aquestes iniciatives i d'altres, perquè amb el temps, els mèrits que s'atribueixen els d'ara, dits i redits arreu, parteixen de l'herència rebuda i a vegades ni tot és tan blanc ni tot és tan negre. Qui sap si amb més fermesa amb el tema de davant de les escoles el dèficit hagués estat menor o bé sense rebaixar certs impostos a certs personatges no estaríem on estem, no ho sé pas. El cert però, és que quan li tens jurada a un antic equip de govern, malgrat entressis al govern de la seva mà, així com a un secretari que es va aviar perquè feia informes negatius de certes decisions preses, tot s'enterboleix i la ràbia ennuvola la visió i  aleshores costa reconèixer la tasca ben feta per altres malgrat sigui evident i es resta amb la paraula a la boca i un quequeig trist. Perquè aquells que quan han de parlar tarden més de trenta segons a proferir un mot, es rasquen la barba i miren a l'infinit, o no saben què dir o bé estan pensant una mentida. I aquí ens trobem.

En Toni Albà a Calders

Aquest diumenge ha vingut a Calders el Toni Albà.Venia a presentar el seu llibre, "Ser o no ser catalans" i alhora a donar suport a una jornada festiva amb cargolada inclosa organitzada per l'assemblea de Calders. La veritat és que no sóc gaire d'idolatrar a ningú, perquè em sembla que això dels ídols, a més de no anar massa amb la meva edat ni manera de ser, és com obrir un meló. De fora et pot semblar una cosa, però un cop l'obres, et pot sortir o massa verd o massa madur, costa encertar-lo.
En aquest cas però, em va sorprendre positivament. D'entrada m'esperava un personatge humorístic i poc més, sense massa arguments excepte la broma fàcil i ràpida, però en canvi vaig trobar, a més d'una persona bastant propera -vàrem estar parlant una estona amb ell abans no comencés-, algú que té un criteri format a partir d'arguments i informacions sòlides; que no es basa en l'argument fàcil i senzill sinó que té un discurs estructurat i diu coses assenyades i coherents. A més, si això ho vestim amb un xic de broma oportuna, no massa per cert, dóna lloc a una xerrada amena, interessant i convincent.
Una de les moltes coses que va dir i que potser em va agradar més, tot i no ser la més destacada, va ser la diferenciació que creu que hi ha entre la gent que ve a viure a Catalunya, els immigrants i els colonialistes. Els primers venen a conèixer, adaptar-se, sumar i integrar-se, a buscar noves oportunitats, els altres en canvi, creuen que segueixen al lloc d'origen i volen que l'entorn s'adapti a ells. Un matís interessant.
Diumenge va ser un plaer anar a la xerrada, un altre èxit dels de l'assemblea, en aquest cas de Calders.

La Via Catalana

Tram 243, prop de Tarragona

Jo hi era. Molts hi érem. Però que en fóssim molts, milions, no fa que me'n senti menys orgullós o perdi valor, al contrari. Ja quan hi vàrem anar vam tenir la sensació que faríem història i ara, amb perspectiva, n'estic convençut. És el mateix que deuria passar, suposo, amb la manifestació del 77. Els que hi eren ho intuïen i segurament, encara que no ho volguessin reconèixer, esperaven, en el fons del seu ésser, que allò canviaria el curs de la història i que ells feien història. I crec que així va ser.
Ara, anys després, ens trobem igual. Vàrem fer una Via. Possiblement al principi, quan cap a mitjans d'any es parlava de fer una Via catalana, pocs hi creien massa. Fins i tot alguns ho veien com un acte poc reivindicatiu, poc fort i d'altres en feien befa, però ara, amb el temps, veiem que va ser la cristal·lització d'un moviment col·lectiu. Un pas més i molt ferm. Per la implicació de la gent, per la il·lusió que es respirava. Arreu trobaves desconeguts amb qui intercanviaves un somriure amistós i t'hi senties proper. Una estranya companyonia que s'escampava entre la gent, sorgida de la il·lusió d'un poble, de la unió d'aquest per un objectiu comú.
La Via va ser un punt d'inflexió. Després de molts anys manifestant-nos, sortint al carrer per demanar però sempre amb el mateix format, aquest acte es tornà poc visible, una marxa més. En canvi la Via trencà motlles i arreu se'n parlà i el fet català traspassà les fronteres i esdevingué quelcom més que un grup de gent que es manifesta com arreu. Esdevinguérem als ulls del món un grup de gent, milions, deixeu-m'ho repetir, que s'organitza per fer visible pacíficament els seus anhels i que tossudament, persisteix. Resisteix. Està clar que l'èxit, a més dels milions de persones anònimes que participaren a la via, per descomptat, fou dels de membres de l'Assemblea. El catalitzador del procés català.
Ara ja ens han vist i només ens cal reclamar la nostra llibertat, amnistia i estatut d'autonomia del segle XXI, vaja, la INDEPENDÈNCIA.