Em va molestar. Molestar i indignar. Sentir en Millo dir que si la Generalitat no malbaratés recursos potser tindria la flexibilització de dèficit ho vaig trobar aberrant, humiliant i de mal gust.
D'una banda perquè redueix la flexibilització a una simple qüestió de voluntat política. D'interès de partit. I si és tan fàcil, trobo cruel abocar un país a les retallades i sagnies que pateix només per interessos partidistes. Per punts de vista oposats. Demostren que estan jugant amb nosaltres i els importem ben poc.
També em va indignar perquè aquests diners que no hauríem de retallar gràcies a la flexibilització és menys del que ens prenen i no ens tornen. Ja fa temps que dic que la mentida de la solidaritat, aquest terme usat per no dir espoli o robatori, no és més que un robatori institucional. Un robatori sistemàtic i organitzat. A més a més el que ens prenen va a parar, en gran mesura, a comunitats d'aquest Estat que ens passen per la cara que van millor que nosaltres, però sense dir que és amb els nostres diners. Després és clar que podran comprar ordinadors als infants, premiar als que acabin l'institut o mantenir el sistema sanitari sense ni tocar-lo. I tant! Amb diners d'altri és fàcil fer el fatxenda.
Per reblar el clau també podríem dir que aquesta massa amorfa d'Estat, que malbarata sense miraments, no pot erigir-se com a model d'estalvi i bona gestió. Perquè no n'és ni n'ha estat de bon gestor. Només ments obtuses i primerenques poden defensar les inversions que ha fet, ja sigui en la xarxa ferroviària estatal, el sistema de carreteres, l'estructura d'aeroports, les ambaixades, la monarquia o tants altres exemples.
Per tot això trobo que aquest Millo és un malànima, perquè n'és conscient i sabedor d'aquesta realitat. Perquè sap que Catalunya té totes les de perdre, perquè no gestiona els seus recursos i a sobre ha de mantenir rèmores que succionen la seva riquesa i excreten odi i mentides.
Per tot això, en Millo m'és repulsiu, tant o més que l'Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada