dissabte, 20 d’abril de 2013

Germans, aneu-vos-en en pau.

Avui he anat a un funeral i em costa entendre que hi hagi gent que, escoltant els sermons, es reconforti amb el que allà diuen. Entenc que hi ha gent que necessita passar la pilota, cedir la responsabilitat a d'altres, és massa dur pensar que quan morim tanquem la paradeta i ja està, però el llenguatge que es fa servir en aquests moments, de total servilisme i rendició davant d'un ésser superior, em supera. Em revolta. I jo em vull creure i saber amo del meu destí, perquè no dec res a ningú, excepte al triomf de l'evolució i la supervivència de l'espècie.
La meva capacitat de raonar em diu que un cop morts no hi ha res. Un adob mal repartit. Tot allò que s'ha creat entorn de la mort per justificar la nostra existència m'és això, una justificació. Perquè necessitem creure que la nostra presència té un significat -així d'importants ens creiem- per minúscul que sigui i d'això se n'aprofiten certs personatges per intentar lligar-nos i dominar-nos. Diuen que no som més que xais guiats per un pastor. Xais. Dels animals més ignorants que hi ha. Dòcils i submisos. Perquè també es tracta d'això. De docilitat i submissió. D'acatament d'un ordre jeràrquic i es basen en que necessitem on aferrar-nos, perquè el buit, el desconegut, fa vertigen i val més aferrar-se a un ferro roent que no pas acceptar que només som quan hi som, que reconèixer que som fruit d'una època, passavolants d'aquesta era i no devem res a ningú.
Reconèixer i acceptar que després de la mort no hi ha res, comporta que el compte el paguem ara i no cal esperar a passar comptes d'aquí un temps. La factura, ara i avui. Per tant, segurament les actuacions de molta gent serien més espontànies, menys guiades per la por i més pragmàtiques. Ignorant certs classismes o privilegis d'alguns construïts a base d'explotar moltes generacions. Però és clar, davant del dubte, per a molts és millor guardar-se una carta a la butxaca, no fos cas que... I així, certes estructures mantenen el seu poder, fent i desfent a plaer perquè entre molts se'ls permet, gràcies a la por i la ignorància.