dijous, 26 d’abril de 2012

Debats a primària

Déu, Déu, Déu... bé cal aferrar-se a alguna cosa. Avui uns nens de l'escola parlaven sobre si Déu existia o no. I m'han fet somriure. Els arguments que feien servir tant uns com altres eren tan poc clars, tan buits. Tan innocents. I quan pensava a dir quelcom -sovint m'agrada fer d'observador i deixar que parlin, que s'expressin, sobretot si hi ha respecte i desgranen una idea-, me n'he adonat que la majoria d'arguments són fum. Res. Paraules que es sostenen amb pinces. Digués el que digués. Molta dialèctica per poques raons. Vaja, com els arguments dels nens.
Suposo que hauria pogut parlar de la necessitat que tenim els humans de trobar respostes. De la por que ens rosega quan s'acosta l'hora de marxar o quan algú estimat marxa. Perquè volem un lloc on aferrar-nos, malgrat sigui un clau roent o un ganivet esmolat. Necessitem dotar de significat la nostra existència. Potser però els hauria d'haver parlat de la por més gran. De la por a la llibertat. A la veritable llibertat. Al buit. Una llibertat que ens fa vertigen. Com entrar en una cambra buida on els límits es desdibuixen, on res es veu, excepte espai i més espai. On tots els nostres actes, totes les nostres decisions, només tenen repercussió a l'ara i a l'aquí. On som lliures com a éssers. Res de passar comptes. Res de ja vindrà la factura. I aleshores necessitem quelcom on aferrar-nos. Quelcom on construir la nostra idea de món. Perquè tanta llibertat mareja. Descol·loca. Bé necessitem saber el terra que trepitgem.
O potser també hauria d'haver parlat del paper de l'església, ja que alguna cosa han dit. Però segurament no m'escaparia altre cop del fum.
Així doncs, he gaudit escoltant-los, veient els seus arguments fins que al final, les dues posicions s'han enquistat i aleshores la força dels arguments ha quedat per sota dels arguments de la força i és quan hem vist a petita escala com es debat a gran escala. Això sí, cadascú ha marxat amb les seves raons sense acabar d'entendre l'altre.