No es pot posar fi a aquest disbarat? Ningú no hi pot fer res? Potser si recollíssim signatures per modificar la llei... Jo, signo. És clar. Tot i que les lleis que surten de Catalunya poca gent se les creu i menys les acata, però cal provar-ho.
Si no em veiés obligat a viure en aquest patètic estat, se me'n fotria, de debò. La monarquia i tots els seus acòlits. Però no és així. De moment estem condemnats a viure sota la tutela de l'estat espanyol, tot i que la bona conducta farà que aviat se'ns rebaixi la condemna, segur. Però mentrestant, vulguem o no, hi estem lligats. Per tant, com que en formem part, podem dir-hi la nostra. Encara que no ens importin, encara que ens sembli que és un problema d'altres, dels espanyols, podem opinar i fins i tot intentar canviar-ho i canviar-ho des de dins. Ja seria el súmmum que gràcies als catalans, la monarquia desaparegués. I no parlo només del nostre estudiant avançat, l'Urdangarin. No senyor.
Perquè ara i mentre les coses no canviïn, aquest cínic també ens representa. Mal ens pesi. Mal no tingui res a veure amb nosaltres. Perquè si ens hem d'esperar que poc a poc es pelin entre ells, a principis de setmana va haver-hi la primera jornada de pràctiques, avui una altra, en tenim per dies, perquè ni amb això se'n sortiran. Tenen massa assumits els privilegis. Potser els haurem d'ajudar. Vaja, empentar-los una mica. Perquè són innecessaris. Perquè són un reducte del passat. Són caducs. No tenen sentit ni cabuda a la societat moderna. A la societat europea. Viuen d'uns privilegis abusius. Immerescuts. Impropis d'una societat igualitària, justa i demòcrata. Són una figura indecent i totalment prescindible.
Mentre arreu tothom malda per sobreviure, per tirar endavant, aquesta colla de cràpules, vividors i inútils, no només viuen de renda sinó que a més a més ens ho passen per la cara. Ni un bri de continència. Ni un bri de solidaritat. Res de res. Excés i opulència. I no en dubteu, gran part de la seva riquesa, del seu benestar, ve de Catalunya, ve dels nostres impostos.
No tenen ni respecte pel medi ambient -parlem d'elefants, animals en perill d'extinció- ni deferència vers els governats. Ells a la seva. Mirant per ells. Ja ho feren quan el Felip -massa aviat s'ha oblidat la tradició de quadres girats o retrats a les latrines- es casà amb una plebea. Ni les seves absurdes normes acaten. Només interessos i privilegis. Només mirar-se el melic i fer-se el món a mida.
Messieur de Guillotin, com us enyorem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada