dijous, 12 d’abril de 2012

Passejant per Calders

Ahir, aprofitant la temperatura agradable que feia, vàrem marxar amb el Berenguer a fer un tomb en bicicleta. Ell encara a la cadireta, al tron. Cap aquí, cap allà, anava dient. Resseguint pistes i corriols, enmig de l'explosió de colors d'aquests dies. Demanant per una flor o l'altra, preguntant, assentint. Gaudint.
Vàrem anar al Canadell, passant per Torrecabota i les Quingles, aturant-nos a veure el bestiar. Molt bestiar. Normalment anem a un lloc. Ens centrem en uns animals, però ahir va ser un dia especial. Un dia d'aquells que ho vols abraçar tot, que ho vols abastar tot. Que necessites omplir els sentits.
I a les Quingles... les flors no s'arrenquen. Menys el marcet, Berenguer. Però veient-lo venir somrient, amb el vent esbullant-li els cabells, feliç, alegre, lliure, vaig ofegar els mots abans no nasquessin. Abans no se m'escapessin i trenqués l'instant, el moment i me'n penedís després. Perquè la felicitat és això, instants, moments i després, estirat al mig del camp, amb el marcet als dits i el fill corrent, em vaig sentir feliç. Ple. Un instant més per sumar-lo a la resta. Per posar-lo al costat dels que donen sentit a tot plegat i anar-lo assaborint de tant en tant.