dijous, 16 de juny del 2011

Malgrat tot, jo segueixo indignat

Sí, d'acord. Impedir el pas dels diputats a una sessió plenària és una aberració. És més del què es pot permetre. I veure els que fan i desfan com volen, amb impunitat i pactes a l'ombra, que si parlem del tema de Bartomeu Muñoz als convergents els bé una mena de ganes d'orinar comunitària i desapareixen tots a l'hora de votar i en contrapartida a l'hora de reclamar investigar les relacions entre en Millet i Convergència descobreixen els socialistes que ara són ells els que han d'anar al lavabo, corren, doncs mira, tampoc m'estiraré dels cabells. Seré poc democràtic, d'acord, però no em treu la son veure córrer segons quin diputat. L'exercici també és bo i sa. I per una vegada que suen...
Després tots han sortit a corre-cuita a parlar de la indignitat de la protesta, de la mala imatge, de l'atac a la democràcia però com passa quan hi ha eleccions, que la meitat de la població no vota, no hi ha ni un bri d'autocrítica. Són els altres els que no ens entenen. Els altres s'equivoquen. La llei ens empara. Tenim raó i com que un dia ens vas votar, si ets dels que votares, doncs fins d'aquí a quatre anys, i calla.
La realitat però és que fa dies que hi ha les acampades. Fa dies que els indignats reclamen, però en comptes de parlar-ne, de discutir i veure què passa, d'anar a l'arrel del problema, s'ataca la forma i les maneres i qualsevol cosa és vàlida per deslegitimar, mentre que l'anàlisi de perquè hi ha gent que n'està fins als picarols, força per cert, no arriba. Res de res. Tenim la llei del nostre costat i plantejar segons què, seria acceptar que vivim de privilegis i fem i desfem com volem.
I com que no se'n parla, la indignació creix i els actes pugen de to. Ves, és lògic.
Peròho torno a dir: No es pot permetre que ningú privi a un diputat d'anar al parlament. Encara que sigui a aprovar les retallades. No es pot. Si cal retallar en educació, sanitat, serveis socials, doncs endavant. El vaixell s'enfonsa i els ben posicionats, ja se'n sortiran. Segur que a ells no els faltarà de res. Però tard o d'hora, s'hauria d'escoltar als indignats. S'hauria d'escoltar a la gent.

3 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Si la indignació no es concreta políticament no anirem enlloc. Cal connectar la indignació amb la política i els seus mecanismes de representació.

Sergi ha dit...

Sí, però si la política només es mira el melic i no escolta, ja pot haver-hi connexió...

INPAIC ha dit...

Jo mai he vist (ni la història tampoc)una revolució que demani al poder si poden fer el favor de deixar-los fer una revolució i si tenen la bondat de deixar el poder. Si ho volem tot políticament correcte, em sembla bé, però llavors no diguem que s'està fent una revolució, s'està fent una trobada-sentada-acampada-reunió o happening xupi-guai, però no una revolució. Si estem indignats amb els polítics i el sistema polític però volem tenir representació política en el mateix sistema polític i seguint el mateix joc polític que el poder establert ens diu com ho hem de fer, com jugar a fer de polítics i com seguir mantenint el mateix "statut quo", que algú s'ho faci mirar. La revolució no és rés de rés del que està passant. La revolució és una altra cosa molt més seriosa i important.