Vora el foc

L'aire fred i el foc viu. La conversa flueix fàcilment, aprofitant el caliu que ens servirà per coure quatre talls de carn, mentre una ampolla de vi es va buidant lentament tot acompanyant cada mot. A petits glops, xarrups pràcticament, només per ajudar a assaborir l'instant amb tots els sentits, moment per a confidències i banalitats. Una vetllada de contrastos, al tacte, escalfor a una banda i fred a l'altra, de resultes esgarrifances; flaires que ens visiten ara sí ara també, mentre un vi amb cos carregat de matisos ens promet una vetllada melosa i llarga; el crepitar del foc acompanya els mots, els arrossega. Poc veiem, no per la manca de claror, més per la dificultat d'allunyar la mirada d'unes brases rogenques que ens captiven com un cant de sirena. El foc ho és tot, la companyia és més.
I la llengua es deslligarà i l'amic ho serà més, i el què avui ens diguem a cau d'orella serà per nosaltres, només per ser escoltat ara i aquí i els mots no s'aferraran, sinó és per una mandra dolça a una gola destapada. Després, un cop la feina arribi, un cop la pressa de l'àpat urgeixi, anirem abandonant aquest estat però dolçament, amb encara alguna conversa per acabar i l'ànim afable ben despert.
Cap d'any pot ser un cas. Només cal foc i amics. Qualsevol dia pot ser-ne un altre. Només cal trobar-se a punt per deixar lliscar el temps, per abandonar-se a l'instant i gaudir del moment.
Les festes de Nadal són això, temps i amics, amics i ganes de trobar-se. I només cal una excusa per seure al voltant del foc i deixar-se portar, trobar-se en essència.