I el seu mal és el teu

I el seu mal és el teu. I la seva pèrdua és la teva. T'agradaria evitar-li tot dolor. La primera febrada, el primer antibiòtic, la primera pèrdua. Voldries que fos a tu, que tocant amb la mà al seu front, com per art d'encanteri, captessis tot aquell dolor, tota aquella pena i te l'emportessis tu. Perquè et veus més fort, et veus més capaç, però descobreixes que la teva solidaritat, el teu amor, no es pas desinteressat, no és pas gratuït, perquè el seu dolor és més fort que el teu - i et fa més mal - i egoistament prefereixes patir tu que veure'ls patir, perquè tampoc saps massa què fer i creus que potser, només potser ho portaries millor. O si més no podries saber què sents i no hauries d'esbrinar, indagar, desxifrar, allò que tant costa, descobrir què sent o pensa algú sense verbalitzar-ho, sense sentir-ho a viva veu.
I quan el fill plora voldries plorar, voldries emportar-te tot allò que l'amoïna, però ha de passar-hi, s'ha de fer gran i tot ajuda a créixer, encara que et pensis que aquella nit llarga en vetlla serà massa o potser és més del què et penses, però després descobreixes que de nits en vetlla n'hi haurà moltes i de pèrdues més. I que tothom, tots aquells que tenen fills o pares, han passat pel mateix i malgrat creure't únic saps que n'ets un de més, però el teu dolor, el teu mal, per ser teu et sembla més fort, més punyent i per tant més dolorós.
Perquè som egoistes, perquè som persones i vivim l'instant i el mal de l'altre, si no és proper, amb l'arreveure se'n va. Condició d'home, condició de persona.
I quan et toca de prop penses en els altres, en els que hi han passat i se't desperta un sentiment de proximitat i enyores les paraules no dites, els gestos continguts, però és massa tard i decideixes anar fent.
Viure els teus mals i les teves pèrdues i et promets que a la propera... mai se sap, però segur que sí, segur que hi seràs més.