Un altre Sant Jordi ( I )

No sé per on començar... ni tan sols sé si hauria de començar. Sembla que hi ha històries que ens fa por compartir, històries que ens despullen davant dels altres i que ens fa mal recordar. Potser per això queden allà amagades, a vegades mig oblidades i només de tant en tant treuen el cap per algun mecanisme misteriós i ens retorna aquella fiblada dolorosa. Un dolor mental que, en ocasions concretes, esdevé físic.
Sempre m'havia sabut capaç de mirar les coses amb objectivitat, capaç de prendre'n distància, però hi ha fets que trastornen tot allò que sabem d'un mateix i ens dibuixen un escenari totalment diferent, mostrant-nos les febleses pròpies o si més no els aspectes que no som capaços de controlar. Esdevenim titelles a la mercè d'uns sentiments desbocats.
Fa temps, quinze anys gairebé, per Sant Jordi, ens va passar una història d'aquestes. Un fet que segurament ens canvià molt la vida. Un fet que marcà un abans i un després. Un punt d'inflexió.
Era aquella època en què no només desconeixies els límits sinó que a més a més creies que no n'hi havia. Una època on tot era possible i els amics ho eren tot i el seu tracte diari el més preuat.
Durant aquest temps les anades i vingudes a la muntanya sovintejaven. La setmana era només un breu temps d'espera per tal d'arribar al cap de setmana i així, prendre la motxilla i sortir a caminar amb els amics.

Zona d'agulles de Montserrat

Començàrem amb caminades properes i amb cims d'aquí;La Mola, Matagalls, Pedraforca o Puigmal i poc a poc anàrem agafant confiança i eixamplant l'horitzó, des de l'Aneto al Posets, passant per qualsevol que ens reptés. Com havíem de témer res si mai res ens havia passat?
Amb el temps anàrem configurant una manera de viure, unes rutines a fer i amb aquestes establirem uns lligams forts, uns vincles ferms soldats a base d'hores de companyonia i amistat.
Dins d'aquesta dinàmica cadascú anava trobant el seu rol, també el seu quefer. Uns planejaven, d'altres animaven, d'altres feien broma, tots érem indispensables. A la muntanya descobries el valor de cadascú i a cadascú li trobaves un valor.
Era una època despreocupada, la muntanya era la nostra companya. Tant podíem marxar una tarda a veure una posta de sol des del Montcau a la tardor, com anar a fer un bibac al cim del Puigmal. Res era impossible, res era estrany. Havíem aconseguit una seguretat que ens feia sentir lliures a la muntanya, valents i confiats. Era la nostra segona llar.
Des de la distància pot semblar que jugàrem amb l'atzar, en aquell moment, n'érem segurs de nosaltres mateixos. Teníem la força del desconegut i les ganes de conèixer. Res no ens podia aturar, cap muralla era prou alta.