dimarts, 4 de novembre de 2014

Els nens, mestres en sentiments

Amb el temps, amb les convencions i els tabús, poc a poc anem aprenent a modular les nostres reaccions, a controlar els nostres sentiments i tractar-los amb seny. Poques vegades queda espai per a l'espontaneïtat.
En general, allò que fem ho fem sota el prisma de la raó i només en situacions extremes, de dolor o alegria, solem deixar-nos anar, ja que ens és difícil controlar les nostres reaccions i aplicar les normes apreses. Per tant, habitualment les nostres expressions solen ser mesurades i adequades als cànons establerts.
Amb els nens, sobretot els més petits, verges en aquest camp, en aquest aspecte, els sentiments els dominen a ells i les faixes que nosaltres ens hem imposat, aquests rocs que portem després d'anys d'aprenentatge, ells encara no els coneixen i per tant, tot allò que senten és important i ho viuen, i de resultes ho expressen de manera planera i sense condicionants.
L'alegria en veure un ésser estimat que fa temps que no veuen, el buit que poden sentir en un moment determinat i expressar davant d'una persona o situació concreta, la tristesa davant una altra situació o d'altres sentiments, els expressaran de primera, sense reserves i sense importar-los allò que el seu estat desperti en l'altre. Sovint l'adult que l'acompanya se sent incòmode davant d'aquesta reacció, que podria ser la mateixa d'ell però que els anys d'aprenentatge li han fet retenir, i acte reflex alliçona aquest, dient-li el que ha de fer i el que no. Introduint-lo poc a poc a les convencions de la societat. Modelant les reaccions d'aquest per tal de que s'avinguin a allò que s'espera d'ell.
Ara bé, si bé és cert que cal tenir una certa contenció, que no es pot dir tot allò que ens passa pel cap o mostrar tot allò que se sent, és cert que amb aquest modelatge es perd part de l'electricitat que desprenen els infants. D'aquella frescor que ens pot deixar estabornits si de resultes mostra cert rebuig, però també que ens enamora quan les mostres d'alegria, sabent-se espontànies, són plenes.
Amb aquest aprenentatge per viure en societat, guanyem tranquil·litat i seguretat, perquè ens assegurem, en general, unes respostes correctes, moderades i tòpiques davant la major part de les situacions, però alhora perdem la frescor, l'espontaneïtat i la sinceritat d'unes respostes que si bé poden ser punyents en certs moments, en d'altres poden ser molt estimulants. A més a més, en cas de ser negatives permeten, si es vol i realment se senten a dins, fer els canvis pertinents per tal de corregir la situació i no anar fent com si res passés.
És cert que no estem preparats per tal de sentir sempre allò que tothom pensa i sent de nosaltres i ens és més tranquil i pràctic cenyir-nos a uns tòpics i unes respostes de cortesia, se'n diuen així per quelcom, de manera que el nostre univers no s'hagi de plantejar res ni rebi cap sotragada que el podria fer plantejar-se coses i provocar canvis.
En aquest aspecte és una llàstima que fem créixer els infants, que fem créixer i estrènyer la faixa que els portarà a mostrar-se correctes i tòpics per a la nostra tranquil·litat. A la nostre imatge i semblança.