La llar de foc

A casa teníem llar de foc. Una llar de pedra. Quan arribava el fred, s'encenia i no s'apagava fins que el dia s'allargava i el fred es retirava.
De petits n'estàvem captivats. Al principi d'encendre-la, cada temporada, demanàvem de dormir al menjador, un dia o altre, estirats a la catifa o al sofà per poder estar mirant el foc. Veure'l menjar-se els troncs i sentir la seva escalfor a la cara, una mena de ritual.
Abans d'anar a dormir hi posàvem un tronc gros, d'aquells que dèiem per tal que duri tota la nit i l'endemà, remenant el caliu, cercàvem quatre brases amagades sota la cendra, per tornar a encendre-la, un cop neta.
En aquella època, on el reciclar es feia d'una altra manera, diguem-ne que més personal, moltes de les deixalles anaven a parar al foc. Impensable ara. I un cop aquest havia fet la seva feina, una part de les cendres anava al pati i la resta al contenidor. A l'únic i solitari contenidor que hi havia al cap del carrer.
Durant anys hem anat canviant de casa. La feina ens ha fet voltar un xic i sovint, a l'hora de buscar llar hem intentat cercar-ne una amb foc a terra, però la veritat, en general ha estat un fracàs. O bé anàvem a una que tenia la xemeneia massa alta i tota la casa esdevenia xemeneia o bé en comptes de foc a terra hi havia salamandra, però uns cops el tub d'aquesta feia unes ziga-zagues impossibles o bé la llargada del tub feia que rebufés tot el fum. Fins enguany. Per fi tenim una llar que tira. Que no deixa la casa plena de fum i escalfa i ara, dia sí, dia també, l'encenem una estona. Gairebé com un ritual, perquè els petits de casa també volen participar i els agrada mirar el foc. Veure les flames i les brases mentre el temps passa. Dolçament. Notant l'escalfor al cos, gaudint dels capritxosos dissenys de les flames i sentint el crepitar dels troncs. Un espectacle captivador.