dijous, 6 de novembre de 2014

#Votarepertu

Votaré per tu. És la nova campanya de l'ANC. Una campanya que anima a dir per qui votaràs i m'ha semblat entendre que es referia a gent que ja no hi era.
En el meu cas podria dir que votaria per l'Estel. Una bona amiga que ens va deixar massa d'hora. Tan d'hora que tot això que estem vivint a dia d'avui li semblaria irreal, un somni, ja que els anhels de joventut, quan poca gent creia que decidir fos possible però ella també s'entossudia a creure en el somni, eren poc més que deliris de l'edat. També podria dir que votaria pel meu avi. Un republicà convençut, qui sap si més per la lluita social que per la lluita nacional, però que de totes totes, tindria clar que els pobles han de ser lliures, si cal, per cometre els errors que vulguin i decidir el seu futur. O potser pel meu pare, que durant anys veia aquell entossudiment independentista del seu fill com un eco del seu passat i que després d'anys de silencis, s'atreví a dir el que pensava i a la llarga mostrar-se revolucionari i inconformista. O qui sap si per en Pedrolo. Per aquell escriptor mai prou reconegut que tingué la grandesa i la gosadia de dir les coses pel seu nom en una època on era difícil ser sincer i deixant-se de circumloquis anomenar puta a la que n'era, polla sense tremolar-li el pols i alhora fer grans novel·les i boniques narracions. I així podria fer una llista llarga. Molt llarga, perquè molts anys de capteniment i submissió donen per a molts personatges dignes d'anomenar, però no ho faré. Els morts, tot i merèixer-s'ho, poc podran gaudir de l'èxit d'avui.
Tampoc diré que votaré per mi. Recurs fàcil. Perquè un ja comença a tenir aquella tranquil·litat i benestar que vol i malgrat que desitja deixar de ser independentista, ja sap que la lluita i la reivindicació seran una motxilla que haurà de portar durant molt de temps i ja hi està avesat. No senyor.
Votaré pels meus fills. Pel de cinc i el de dos anys. Perquè puguin tenir una vida normal. Però no perquè cregui que si mai som independents tindrem un món ple de regalèssia i caramels, i ara. Segurament heretarem certs vicis del passat i res se'ls donarà de franc. Hauran d'estudiar i treballar, suar i esforçar-se, perseverar i esllomar-se, car res els serà regalat. Però seran lliures i si mai ho aconseguim, ja no els caldrà ser independentistes i Catalunya i el català serà una normalitat de la qual, possiblement, no hauran de fer el centre de la seva vida i aleshores, segurament, podran explotar tot el seu potencial en d'altres camps i aquelles bones persones que penso que són i desitjo que siguin, s'avocaran a d'altres camps. I lluitaran i batallaran per aconseguir un món més just, perquè un cop la justícia i la igualtat s'instal·li al país i sigui una normalitat, bategant als seus cors, dubto que puguin viure en el conformisme i el menyspreu que hem rebut nosaltres dels de l'Estat i lluitaran per altres causes igual o més justes.