Les justes

La plaça estava en silenci. Un aire fred del nord escombrava les grades emportant-se les converses de la gent. De cop, la presència del noble tallà la xerrameca de soca-rel. Dalt d'un cavall, amb posat digne, entrà a la plaça. Rere seu i a la seva senyal, entraren a l'arena els quatre cavallers que havien de justar. Dos pel bisbe de Vic, dos pel rei Pere III.
Tres proves per veure qui tenia raó. La primera les anelles. Al galop i llança en mà aconseguir el màxim d'anelles. La segona, llançament de javelina a una diana i la darrera, les llances trencades. Cavaller enfront cavaller a veure qui trencava més llances sobre el cos de l'altre o bé el feia caure.
La destresa dels genets admirable. La seva noblesa fora de dubte. Quatre cavalls a frec obeint les ordres sense esverar-se. Pacients, dòcils. Endavant i enrere amb precisió gràcies a petits tocs de talons o invisibles pressions als flancs.
Les justes van ser entretingudes. Teatrals però professionals. Una feina ben feta per uns actors implicats. La cara dels presents així ho mostraven, com els aplaudiments de la gent contenta al final. Fins i tot en algun moment ens feren patir per la seva integritat en oblidar que només era teatre.
Un viatge a la Catalunya feudal un matí de diumenge, enmig de la fira de l'aixada.