Li faig ganyotes. No entenc perquè d'aquesta absurda mania dels grans de fer ganyotes sempre que estem davant d'un nadó. Però hi caic de quatre grapes. Li trec la llengua, arrufo el nas, somric i si normalment em sentiria estúpid fent aquest teatre, massa racional que és un o amb un sentit del ridícul excessiu, la seva reacció, dos enormes ulls que s'obren de bat a bat i una rialla ben ample que es dibuixa, fan que segueixi fent l'estruç. I convençut. Però avui marxo una mica. O molt. Un núvol m'enfosqueix la rialla. Perquè penso en aquells que no tenen aquesta sort. I el cap se me'n va cap a uns amics d'uns amics. Uns que enmig del dia més feliç imaginable s'han despertat del somni a garrotades i l'alegria que havia d'omplir les seves vides amb colors, s'ha apagat. Hi ha estels que duren poc. Un instant. Un sospir. I el cap podrà raonar moltes coses, trobarà mil arguments, valorarà i sentenciarà, però el cor de segur que no hi estarà d'acord i ambdós hauran de conviure, com fins ara, però amb un dolor més gran, que no per entès és menys punyent. Els estels haurien de brillar fins al final. Cremar tota la matèria possible i al final, quan ja no restés res, desaparèixer, ja fos amb un final brillant o un de discret. Però la combustió hauria de ser màxima. Hauria de ser total. 
Veig el meu fill i penso en ells. En el que deuen pensar, el que deuen passar. I no en sóc capaç. És impossible. Si només una malaltia comuna ja m'era punyent, com seria la mort? Com seria la pèrdua? No ho sé. No en sóc capaç ni ho vull pensar. La meva imaginació té un límit i aquesta és la frontera. L'ordre natural de les coses hauria de ser respectat, si més no en aquest cas, en la resta, podem negociar, però hi ha una jerarquia que hauria de ser sagrada, mes res és definitiu.
Què puc dir? No tenim al diccionari mots suficients, tampoc la seva combinació pot expressar allò que es pot sentir en aquests casos, caldria inventar nous mots, noves paraules, noves combinacions, però ningú n'és capaç. Qui posaria nom a allò que és innombrable?
Ara bé, cal ser forts diran. I jo dic, on cercar la força quan t'has quedat buit?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada