dimarts, 26 d’abril de 2011

Un cel dolç

Després d'una bona tempesta, d'aquelles amb trons que ressonen per tota la casa fent zumzejar les parets i els vidres, ve de gust sortir a passejar. Trepitjar l'herba encara humida i veure els cargols feinejar. Sovint passa que l'aire és més net i si el sol encara és prou alt, els colors guanyen en intensitat. Es multipliquen.
Avui ha estat un d'aquells dies. Després del xàfec el sol ha tornat amb una ràbia groguenca que transformava tot allò que tocava, mostrant unes imatges nítides i fortes, com per afirmar que hi era, que no estava vençut i de l'altra, quan ha marxat... bé, nosaltres marxem, ell resta quiet... més o menys... bo, menys perquè també es mou però no tant... o sí... doncs això, aleshores els núvols han anat prenent aquelles tonalitats úniques, dignes de postal. Uns cotons al cel increïbles, de fira d'infància o fint i tot d'adolescència.
Només faltava poder abastar-los per fer-els-hi una queixalada per ser perfecte o millor encara, poder anar saltironejant d'un a l'altre tot xiulant amb les mans a les butxaques.