divendres, 22 d’abril de 2011

La marieta i l'Estat

La tranquil·litat dura un sospir. Et gires d'esquena i s'escapa volant. Aquest matí, passejant pels camps, uns trossos esquerdats que assedegats clamen al cel per alguna cosa més que una gota minsa d'aigua, una marieta semblava dormitar cap per avall. Segurament tranquil·la, sotjant pugó. Qui sap si treballant.
I de cop s'ha trobat alçada, voltant per un terreny escardat i carnós, càlid com pocs. Durant uns breus instants ha intentat passejar, reconèixer l'indret, fer a la seva voluntat, però després, veient que allò no era normal, que caminava en cercles eterns, ha intentat fugir. Llençar-se al buit tot estenent les seves ales de seda. El vol ha estat curt, prou per allunyar-se. Una eternitat per a ella, un sospir per a jo. L'he deixat, l'hem deixat. I la tranquil·litat de nou li ha tornat. I s'ha quedat altre cop cap per avall. Sotjant pugó. Treballant, qui ho sap.
Les dimensions imperen. Voraç a la seva escala, pujant uns graons no deixa de ser una agradable bestiola. Un animaló simpàtic que feineja als horts o als jardins i que ens és preciosa, car nosaltres ens sabem les marietes de l'Estat. Gairebé vestim igual que l'animaló, excepte el negre que se'ns torna groc. Feinegem per a ell i ens fa anar també com vol. Ens promet la xocolata del lloro i ens la treu quan comencem a salivar. Som els seus jardiners, els seus treballadors incansables que repartim béns arreu i que ens fan anar amb un dit. País petit. Rondem en cercles sense fi.
Veient-la marxar he enyorat tenir unes ales de seda, petites ales transparents que ens permetessin allunyar del gegant càlid i golafre. També he enyorat un Estat com jo, que la deixés en pau si ella volia, pensant també en la voluntat d'altri.