diumenge, 10 d’abril de 2011

Pic de Posets ( 3.371 m. )

A vegades sona la flauta. A vegades, voldries fer moltes coses i no pots i d'altres, quan menys t'ho esperes, sona la flauta i fas quelcom que no t'esperaves i que realment anhelaves.
Aquest cap de setmana m'ha passat quelcom de semblant. Ja feia dies que havia deixat els esquís aparcats i que em pensava que ja no els tornaria a tocar fins a la temporada vinent. Sempre és un moment agredolç penjar els esquís. D'una banda perquè vol dir que la neu s'acaba, però de l'altra també vol dir que l'estiu s'acosta i per això la barreja de sentiments.
A mitja setmana em van trucar i em van dir que anirien a fer el Posets amb esquís i si m'hi volia apuntar. Tornà a sonar la flauta. Aquest cop perquè a més a més dels esquís, podria fer una cresta amb neu, la meva primera. Així doncs, vaig acceptar encantat.
Vàrem sortir el divendres cap a quarts de sis en direcció a Viadós ( 1.760 m. ). Érem vuit i anàvem en dues furgonetes. La nit la vam passar uns en tendes i altres a la furgoneta, però tots sota un cel ben estelat, d'aquells que feia temps que no veia.
De bon matí, cap a les sis, ja enfilàvem cap al coll. Els primers 400 metres de desnivell, més o menys, vàrem portar els esquís i les botes a l'esquena, la neu havia reculat força, però a partir dels 2100 m. ja ens els calçàrem.
El primer tram el vàrem fer amb frontals, entre un bosc que s'endevinava espès i humit i a partir de certa alçada, ja només neu i roca.
L'ascensió fou força agradable, amb una neu genial i un sol lluent, d'aquells dies que amb les ganivetes i les pells de foca pots anar progressant sense gaires complicacions fins al coll. Ara bé, hi hagué un tram que s'enfilava un xic i vaig preferir posar-me els grampons. Manies d'un.
Un cop al coll deixàrem els esquís i amb els grampons posats pujàrem a fer la cresta. És una cresta força vistosa, mixta i que si bé no presenta especial dificultat, aquesta rau en el cap. En la seguretat que tingui un i finalment, veient que hi havia roca descomposta i trams de neu poc sòlids, vaig preferir anar encordat amb l'Hèctor, un que en sap prou.
Cap a l'una arribàvem al cim i després, desfent la cresta fins el coll ens posàvem els esquís per fer la baixada.
Un regal. Un premi. Després de tot l'esforç, del patiment, perquè també té un xic de patiment físic i mental fer certs cims, baixar amb aquell aneu primavera, d'aquelles que es deixen esquiar i t'acompanyen als girs, fou el millor present que el Posets ens podia fer. I ho vam gaudir. Vam fer tot el desnivell guanyat en poc temps, xalant com nens amb sabates noves.
Ja al campament vàrem estar menjant i xerrant, recuperant-nos, fent broma i rient. Anar a la muntanya és això, passar estones de tot, compartir i créixer, gaudir de cada instant i aprendre a treure'n el millor de tot, fins i tot de moments feixucs.
Per això m'agrada anar a la muntanya, sempre aprenc quelcom, ja sigui d'aquells amb qui hi vaig, ja sigui de la mateixa muntanya. Sempre hi ha quelcom de nou, quelcom de màgic.