dimarts, 19 d’abril de 2011

De dies melosos

Els matins ja no són el què eren. Abans et llevaves més fresc, esgotant tota la son, però ara, un marrec t'avisa que la nit anterior vas apurar massa i que potser hauries d'haver-te enllitat quan ho digueres per primer cop. Però mai en tenim prou de nit. Sempre una mica més i és clar, quan el matí que no treballes t'has de llevar igual de d'hora que si treballessis, aleshores descobreixes que el dia s'allarga, les nits s'escurcen i les setmanes s'enllacen. Perquè allò de recuperar la son és una fal·làcia, el perdut, perdut està. No hi ha nit ni migdiada que compensi.
Després però, a mitja tarda, com que tampoc fas migdiada perquè cal aprofitar, surts a passejar. Fresqueja encara però els camps ufanosos et conviden a badar i càmera en mà, perquè a aquesta època de l'any no cal oblidar-la, badoques arreu i fotografies per tot.
I això que era el teu plaer, l'acabes compartint, l'acabes traspassant i descobreixes que el mateix marrec que de bon matí ja es vol alçar a veure món, a llençar les deixalles o treure el ca, més tard vol fotografiar aquest espectacle vital. Tot s'enganxa.
Per sort tenim càmeres digitals que només ocupen espai virtual, atordeixen ordinadors i omplen discs durs. Però s'esborra quan cal i tornem a començar.