dimarts, 5 d’abril de 2011

De l'escola enfora

Quan treballes amb nens t'adones de l'absurditat del nostre món. T'ho planteges dia sí i dia també. Arriba un dia que parles d'història i surten les guerres o bé les classes socials o senzillament parles de la condició humana i sempre, sempre, sigui la classe que sigui, salta algun infant i et pregunta el perquè. Però t'ho pregunta des d'un punt de vista lògic, d'aquell que no ho entén i que tampoc sap massa bé les regles del joc, que es creu allò de la igualtat i de la bondat que li han ensenyat, demanant-t'ho amb una mirada innocent i un interès evident en la veu.
Sorgiran mil preguntes, demanant-se per tot allò que els envolta, des de la religió al dret a decidir, de les classes socials a les guerres. I sovint és més fàcil explicar què ha passat, basar-se en els fets, que el perquè, ja que aquest darrer, està ple de contrasentits, matisos i justificants d'allò que rebutgem.
No és lògic i tampoc, terme que va estretament vinculat al seu pensament, no és just. Per ells la justícia és inherent a aquest món. Tenen clar el que és just, i creuen que aquesta ho regeix tot i amb aquests termes se'ls ensenya a funcionar. Per això després dubten, perquè el món que descobreixen funciona diferent. I no és un conte feliç. No hi ha bons i dolents, tampoc la justícia s'acaba imposant, senzillament la teoria va paral·lela a la pràctica. I han de decidir quin camí prenen.
I amb els seus ulls innocents, ens recorden que vivim en un món injust i il·lògic.
Aleshores poc a poc vas veient com els cau el vel de fantasia i justícia que els cobria el món i veus la decepció als seus rostres, quan comencen a veure la realitat. Quan se'ls desmunta el món perfecte. I van creixent i van veient que només a l'escola s'intenta aplicar allò de la justícia, de la igualtat, però que quan surtin per la porta, després regnarà la llei del més fort. La llei dels grans.
Potser per això m'agrada l'escola, perquè és el que hauria de ser, és el món somniat.

2 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Créixer comporta anar descobrint la complexitat plena de matisos de la realitat del món.

Sergi ha dit...

Ja, però quan ets el que ajudes a descobrirs segons què, et fa pensar