diumenge, 17 d’abril de 2011

Llavors que floreixen

Ahir vàrem anar a la festa dels 20 anys de la Bressola de Prada. Va ser una trobada amb famílies, mestres i antics alumnes d'aquests anys. Diferents generacions que han passat per l'escola i que en general en guarden un bon record.
De tot plegat, el que més m'agradà, i segurament és perquè no n'havia sabut res d'ell en molts anys, fou trobar-me amb un nen en concret. Un nen d'aquells que quan va arribar a l'escola era del tot desmanegat, caòtic i maldestre. Amb totes les etiquetes posades. Capes i més capes de tòpics que un rere l'altre només et parlaven de fracàs escolar. D'inadaptació. Que semblava que no se'n sortiria, que res li aniria bé.
Lent a l'hora de parlar, més lent a l'hora de treballar, desordenat, desestructurat, dispers, somniador, infantil i molt més. Un infant on s'intuïa poc futur, sobretot amb el manual après a l'escola ordinària. Només uns pares motivats i convençuts te'n parlaven bé, te'n parlaven il·lusionats. I per això escolliren la Bressola, el seu centre, l'escola ideal.
I sota totes aquelles capes, sota aquell prototip d'infant que no encaixa a l'entorn escolar, no perquè ell sigui especial sinó per la rigidesa del sistema educatiu, ja que en comptes d'adaptar el sistema a l'infant s'adapta l'infant al sistema, vaja, que en comptes de fer una clau per a cada pany, tenim un pany i totes les claus les torcem i rebreguem per tal de que obrin una porta feixuga, a la Bressola li donàrem temps i espai.
I amb el temps, aquell infant desafiant del sistema, d'espurneig d'intel·ligència brillant, de gran intel·ligència, ha anat trobant el seu camí, brillant per qui ho volgués veure. Per qui ho sabés veure. Els seus pares ho varen veure ja d'entrada i ens ho ensenyaren i n'aprenguérem amb ell.
I en comptes de mesurar-lo amb el mateix raser, mesuràrem amb un altre. Plantàrem una llavor de confiança. I poc a poc anà creixent i poc a poc anà evolucionant, però no cap a on tothom va, sinó cap a on ell ha d'anar, superant de llarg les expectatives, creixent exponencialment.
L'altre dia quan el vaig veure vaig veure un gran futur, un d'aquells pocs infants que veus i que saps que en sentiràs a parlar. Tard o d'hora farà quelcom de gros i la Bressola, els mestres que el tinguérem, podrem estar contents perquè li vàrem obrir portes. Només això però, la resta la féu ell, ara bé en un sistema educatiu com el francès - també el català - rígid, poruc, poc creatiu, avorrit i obtús, només cal això, una porta entreoberta per deixar volar els ocells, perquè s'enlairin i arribin lluny, molt lluny, malgrat l'arrencada sigui lenta i feixuga, doncs només els cal l'empenta.