diumenge, 1 de maig del 2011

Vist el què s'acosta, cambiem alguna cosa...

Són com els micos, aquells primats deliciosos. En rotllana un treu les puces de l'altre i l'endemà al revés. I així fan vida social, estableixen lligams, refermen els vincles. Cada dia els mateixos grupets i aquest favor que tu em fas avui, demà te'l torno amb escreix. Perquè ens hem de cuidar. I si com que no tens gaire pèl no et puc treure les puces, ves on s'arraparien, aleshores et dono una creu de Sant Jordi.
Abans la donaven pel servei al país, avui dia pel servei als amics, encara que facis més feina per l'estat que pel país. Però és igual, no passa res. La memòria és efímera.
Ara, per si de cas no fos tan efímera, mai se sap, amb les retallades, que això toca la butxaca i la gent se'n recorda més, esperem-nos a després de les eleccions. No cal patir. Vivim en un món on cadascú es mira el melic i si no et molesto directament, res, endavant que fa baixada i demà serà un altre dia.
Poc sentirem canviem les retallades per la solidaritat que ens ha caracteritzat. Un és solidari mentre pot, quan no pot, espera a una època millor. Aleshores, per què no passa el mateix en aquest país, per què no alcen la veu dient que ara no juguem, que no en podem ser més? Segur que Espanya ho entendrà després de tants anys de solidaritat. No ho faríeu vosaltres amb aquells que us han ajudat de donar-els-hi treva durant un temps? Són bona gent, només faltaria.
Però a cada bugada perdem un llençol i del cabàs amb què començàrem, demanant i exigint, acabem amb quatre coses mal comptades però ja farà el fet. Peix al cove n'hi diuen i així anem passant. Llepant-nos les ferides i sense avançar gaire.
Perquè el més estrany és que l'impuls de la gent, l'anhel que es desperta, amb consultes, manifestacions i declaracions, els mateixos partits que semblaven subscriure les il·lusions, poc a poc les van narcotitzant, les van despistant i arriba un dia que no te'n recordes d'una manifestació de milers de persones i passes de reclamar la independència a reclamar el concert econòmic i després a reclamar el fons de competitivitat i finalment una bestreta que ja us tornarem, no patiu. Però sigui com sigui res canvia, no avances gens com a país, però t'han fet creure que sí, que t'escolten. I les energies s'esgoten i el país s'aprima.
Potser és hora d'anar pensant altres models, altres interlocutors.