El llenguatge no verbal

Que poc que en sabem. Que poc que intuïm.
Sembla que hauríem de saber, hauríem d'estar preparats per, però a l'hora de la veritat no deixem de ser com els altres. Com en les altres feines. Tenim més capacitats o menys, tenim més coneixements o menys i en base a aquests podem arribar a transmetre'ls més o menys i a vegades, podem tenir més connexió o menys amb alguns infants. Amb d'altres sembla que una capa impermeable els cobreixi. I malauradament no som aquells personatges fantàstics, aquells docents capacitats i plens d'aptituds que llegeixen entre línies, que tenen amplis coneixements de tot, des de matèries d'aprenentatge a conductes humanes o al llenguatge velat dels éssers. Som educadors, però plens de mancances i a vegades, ens passen coses al davant que no sabem desxifrar.
Potser ningú ho sabria però se'ns pressuposa aquesta habilitat, malgrat aprenem també amb el dia a dia, malgrat cada infant és diferent. I passa algun dia que tens un infant al davant singular i intentes llegir-lo, intentes desxifrar el llenguatge corporal, ja que poques vegades s'expressa oralment allò que es pensa o creu i fas mans i mànigues per entendre el què passa. Però a vegades ets incapaç de perforar aquella cuirassa i demanes ajut, de psicòlegs o companys i intenteu esbrinar el perquè de tot plegat i descobriu que no en sou capaços. Que com una fruita madura necessita temps o potser, només, la persona adient i anys després, de casualitat, descobreixes que aquell infant passava el seu infern i que era incapaç de dir-t'ho i que tu, aquell que hauria d'haver fet més, tot i que saps que vas fer el què vas poder, no vas poder arribar a l'ànima del problema. I l'infant va patir. I la seva vida va ser un calvari i ningú en sabé res, ni amics ni família ni companys o mestres. Un silenci total.
Però un dia, descobreixes la negror del seu passat, d'allò que veié o patí i comences a lligar caps. I comences a descobrir que no tots els pares es mereixen ser-ho i que no tots els infants tenen una infància dolça i despreocupada, fins i tot aquí, ves qui ho diria. I potser, només potser, esperes que el què has après, que és poc i dolorós, serveixi perquè un altre infant no passi pel mateix i comences a analitzar-ho tot més fredament, sabent que les males persones no només són a les pel·lícules, potser també algun infant hi conviu. De poc serveix, poc consola, però és el què hi ha.