Avui, per aquelles coses de la representativitat, m'ha tocat assistir a l'assemblea d'un òrgan col·legial. En ell, com que acceptava un càrrec, m'ha tocat jurar-lo o prometre'l, pel cas és el mateix.
El secretari, primmirat ell, ha disposat el què calia, a saber, unes fotocòpies de l'estatut- no sé quin ha fet servir, ni perquè no en tenien un d'enquadernat - i un totxo on es llegia Constitución - aquest sí ben formós - i després m'ha demanat que m'alcés mentre es comentava si havia de posar la mà sobre les santes lletres o no.
Finalment ho he fet a distància, sort que no ha insistit i com que sembla que ha estat vàlid, he promès. Però he promès com podria haver jurat o haver acceptat o simplement podia haver dit, jo, Sergi, naps per la constitució i cols pel rei, i m'explico. Dir una paraula, un mot, no em lligarà més que si ho faig perquè hi crec, però sembla que sense verbalitzar un mot, que ve a ser una abdicació personal, com el dia que promets o jures el càrrec de regidor, no s'esvaeixen tots els dubtes i per tant no pots exercir les funcions.
Personalment em sembla que la majoria se'n fot d'aquesta fórmula, però deuen pensar que té un valor simbòlic que supera el compromís personal i per això va persistint. Deu ser que l'actuació d'una persona dependrà d'aquesta fórmula i no del tipus de persona que s'és.
A més a més, de retruc a tota la cantarella legal t'hi afegeixen pel mig la constitució i el rei, per allò d'intentar deixar-ho tot lligat, malgrat l'òrgan no hi tingui res a veure.
És veritat que no he fet gaires escarafalls, senzillament he promès per imperatiu legal i me n'he guardat prou de tocar la Constitució, però em sembla que si la confiança en una persona ha de recaure en aquesta fórmula obsoleta i buida, anem arreglats i potser per això apareixen Millets, Montulls o Muñoz. Personatges que devien prometre o jurar força càrrecs.
Potser caldria deixar-se de collonades, de formalismes o d'escenificacions i anar per feina. Si algú treballa bé o no, ho diran les seves actuacions, fem-ne un seguiment i no mantinguem quatre mots que semblen més fets expressament per fer-nos acotar el cap de manera servil a un estat sempre present a recordar-nos qui mana, que no pas a garantir un treball eficient i efectiu.
3 comentaris:
Ai, Sergi. Tota cultura i tota identitat s'articulen sempre al voltant d'una sèrie de convencions i formalismes. Podran semblar carques o passats de moda, però no hem de menystenir-los ni fer-ne lectures simplistes. Tenen un valor simbòlic, identifiquen una manera de fer, uns valors que hi ha al darrere. No negaré que com a catalans determinades convencions ens incomoden, però sempre queda allò que has esmentat de per imperatiu legal.
No t'encantaria "jurar per la teva consciència i honor servir fidelment a Catalunya, defensar la seva sobirania i complir i fer complir les seves lleis"?
Ep, sergi.
Estic d'acord. Aquests formalismes (i altres burocracies sont encara mooolt pijots) es tenen que revisar.
No te sentit seguir fent coses per que sí, per que sempre s'ha fet. Revisant-ho desapareixerien moltes burocraqcies absurdes, inoperatives i cares per als ciutadans (no es el cast del jurametnts, es clar).
De totes maneres, acosumem a donar força importancia als formalismes. To ho has fet al no tocar la Constitució, per mer formalisme...
L'home que... crec que no, crec que de vegades ens perdem en les formes.
Publica un comentari a l'entrada