Quan vivia a Castellar era l'època dels Bars, un grup que segons males llengües havien d'emigrar a Sabadell a assajar perquè no podien fer-ho al poble, pel xivarri o per la manca de local, vés a saber.
Ara, anys després, aquella cançó on crèiem que sortia i amb molta raó, Castellar, em sembla que torna a prendre sentit, sobretot després de les consultes, l'embolic de l'estatut, la sortida de l'armari de tot un president del Barça - com a independentista, és clar - , la resposta al gremi d'extorquistes cinematogràfics i molts altres somriures que ens tornen el foc al cor i potser reviscolen aquell poble que semblava mort.
1 comentari:
Panorama: a l'aula d'informàtica de l'escola, amb els auriculars posats,agafant-me a la cadira ben fort per no posar-me a ballar i cantar amb aquesta cançó. Bé, cantar sí que he cantat però he hagut de contenir-me bastant la potència pulmonar. A mi em recorda una bona època, quan sabia que aquesta gent eren de Castellar però no tenia massa clar on parava aquest poble.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada