Pedró Quatre dels Batlles ( 2.384 m. ) i Gespeguera ( 2.332 m. )

Aquest matí hem anat a fer el Pedró dels Quatre Batlles ( 2.384 m. ), al Port del Compte.
Ens hem trobat a Manresa, el Josep, el Marc, el Bernat i jo i des d'allà hem anat fins a l'aparcament del Sucre de les pistes d'esquí del Port.
Anant cap allà es veien alguns estels, no estava massa tapat i de fet, a l'aparcament només es veien alguns núvols alts, però el cim estava ben emboirat.
Hem sortit del Sucre cap a les nou i hem enfilat ran de pista fins el primer telecadira. Allà hem pres una pista que marxava cap a la dreta fins uns 200 metres, perquè just al revolt, es pren un corriol que entra al bosc i s'enfila cap a la carena. Els trams oberts, el vent es feia notar, però dins del bosc o arrecerats per la muntanya, el vent s'aturava de cop.
Hem anat pujant fins a un collet, sortint del bosc i des d'allà, a un altre coll més ample, d'on vénen els que surten de l'Estivella.

Pujant altre cop, ens ha començat a nevar un xic, que amb el vent, era neu granulada que ens picava a la cara fort. La solució, ben tapats i capcot.
Hem seguit la carena fins al punt més alt per després, de nou baixar per fer l'última pujada. Si bé normalment ens desviem un xic, per pujar suaument, aquest cop, seguint les traces, hem pujat de dret. De fet la cornisa que es veia no era massa gran. Dalt del cim el vent bufava fort, tant que s'ha destapat un xic.
Un cop fetes les fotos, hem baixat per la carena per anar a fer el Gespeguera ( 2.332 m. ), un cim que sabia que hi era però que de fet, no es veia gens. Hi hem arribat i ens n'hem adonat pel munt de pedres que el coronen.
Després d'aquest hem desfet el camí per tornar al cotxe, això sí, passant per la Bòfia, un avenc que hi ha a peu de pistes.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Fills d'un sistema educatiu

Fa força anys que sóc mestre. He estat acompanyant infants des de la Llar d'Infants, quan estava a la llar "El coral" de Castellar del Vallès fins a batxillerat donant classes a Psicovallès, en el seu procés d'aprenentatge.
N'he vist de molts. I una de les coses que em sorprèn més, és que en general, molts dels pares i mares d'aquests infants, se les veuen i desitgen per acompanyar-los en aquest procés. Molts voldrien ajudar-los. Ensenyar-els-hi allò que no saben. Però no poden. Se senten superats, incapaços. Malgrat haver passat quan eren infants hores a l'escola, malgrat tenir professions variades i molts exitoses, es troben que són incapaços d'ajudar-los a resoldre certs problemes. Moltes vegades matemàtics, ja sigui perquè fa temps que no s'hi troben, ja sigui perquè aleshores els costà comprendre aquells mecanismes que automatitzaren i això, aquest fet, és una constatació d'un fracàs. D'un frau. Perquè és increïble que gent que ha tingut més o menys èxit a la vida, que ha tingut una escolaritat continuada, que se'n surt en el seu camp d'acció, sigui incapaç d'ajudar als seus fills en problemes que haurien de ser de coneixement general i aquesta mancança, aquest error, només cal atribuir-lo a un sistema educatiu. A una manera de treballar que era com un corró, que anava endavant i aquell que era incapaç de saltar-lo o flirtejar amb ell, era esclafat.
Una època en que els aprenentatges eren lineals. Calia aprendre i d'una manera, ja fos memorístic o bé repetitiu i el veritable coneixement, la comprensió, era arraconada en favor d'uns resultats immediats però efímers i a dia d'avui, ens trobem molta gent gran que té dificultats per fer una divisió, restar de manera efectiva o bé jugar amb porcentatges i potències.
D'ells, d'aquella època, potser hem d'aprendre que un aprenentatge perquè sigui real, cal que sigui significatiu i això només s'aconsegueix si allò que s'aprèn es fa des del cor i deixant de banda la memòria, per aprendre a entendre, a preguntar-se i interrogar-se sobre allò que es té al davant, però aquest aprenentatge és més costós, perquè no es basa en repetir una sèrie de resultats sinó en improvisar i experimentar. En equivocar-se i permetre's l'error, sense presses, només desitjant el coneixement per aquest.
D'altra banda potser cal especificar que durant la República això canvià. L'educació canvià, però durà poc i amb el nou règim es potencià l'aprenentatge memorístic i neutre a aquell que confrontava idees, coneixements i obligava a argumentar i pensar per un mateix. En definitiva a raonar.

Corrent sota la pluja

Feia dies que no sortia a córrer amb pluja. De fet, feia dies que no plovia.
Aquest matí, quan he sortit, feia un plugim suau, però que de totes maneres, al principi, era molest, venint com venia de l'escalfor de casa. Però al cap de poc, quan t'acostumes al regalim de gotes fredes  i grosses cara avall, comences a gaudir del moment. Les sensacions es multipliquen. Perceps cada trepig en la seva plenitud. El soroll en trepitjar el sòl moll, l'aigua que es desplaça i els esquitxos que et toquen a les cames nues.
En entrar al bosc, les gotes s'esmorteeixen, així com el soroll, que s'emmudeix. Només gotes grosses, que s'han format per la unió del petit plugim constant, cauen amb un soroll intens.
En sortir del bosc de nou un soroll constant, suau. La respiració se sent molt més. Els esbufecs acompanyen cada passa. Acompassats i no n'ets conscient fins que un so diferent et desvetlla.
Avui ha estat en passar al costat d'un camp de colza. Les seves fulles noves, amples i dures, esdevenen altaveus i el so de les gotes que cau s'amplifica. Sembla que de cop plogui més, però en el instant que deixes el camp enrere, el so s'atura, fins al proper camp de colza.
Altres sons també es fan més presents, com de nit. Un cotxe llunyà que escampa aigua amb el seu pas tot fent l'efecte Doppler, l'ocell que s'envola i avisa als companys tot cantant que cal marxar o bé el torrent que sempre està sec i que avui, després d'hores de pluja, baixa alegre. Alegre i un xic enterbolit dels residus que porta, per la manca de costum.
Córrer amb pluja, si superes la mandra que fa, és divertit, és una experiència que et desvetlla i obtens sensacions noves.

Españistán!

Fa un any, uns joves, possiblement tots ells passats de voltes per massa beguda, van barallar-se amb uns policies ( de paisà? ) en un bar de matinada. De resultes, porten més d'un any a la presó ja que els van acusar de terrorisme.
Uns titellaires empresonats per fer una sàtira política, més o menys reeixida, també van passar per la presó.
Uns dirigents d'associacions sobiranistes, detinguts i empresonats per, segons diuen, incitar a la violència. Ara també diuen que n'és la prova les manifestacions populars, pacífiques, multitudinàries i endreçades de l'onze de setembre.
Uns professors d'un institut, imputats per delictes d'odi per parlar a l'aula sobre l'u d'octubre en un institut on hi havia fills de guàrdies civils. Parlar del que havia passat i tothom havia vist.
Uns polítics empresonats per permetre votar.
Uns altres polítics amenaçats amb la presó per confegir llistes electorals.
I així podríem anar desgranant els atacs a la llibertat d'expressió. Al dret a expressar l'opinió o bé la manipulació de certs fets, més o menys afortunats, per poder processar de manera exagerada aquells que els incomoden.
Mentre, un rei que ningú no ha votat, que viu a cos seu i que pontifica i alliçona sobre qüestions que desconeix, com els capellans sobre el matrimoni, van afegint crispació a la situació sense aturar-se. Estaria bé recordar l'origen franquista de la monarquia, per si ajuda a situar les coses al seu lloc.
La darrera dos regidors de la CUP de Reus detinguts per delicte d'odi, per signar un  manifest.
Poc a poc van tancant el cercle, van empresonant opinions, parers i atemorint a tothom, mentre aprofiten per seguir robant i concedint-se privilegis a mans plenes.
Molts, pensen que no va amb ells, però de fet, va amb tots aquells que lluiten per un país més just i igualitari. Per la democràcia. Per tots aquells que creuen en les persones.
Pots estar a favor d'uns o altres, però totes les idees i opinions s'haurien de poder defensar de manera lliure, ja sigui la independència o bé Tabàrnia. Però vivim en un Estat on som ciutadans de segona, on pensar i creure diferent és perillós i per tant, és delictiu. Per tant, s'arriba a la situació que es mira qui és el problema i se li busca un delicte a mida. Per fer-lo callar. Per fer-lo desaparèixer; joves d'Altsasu, govern a la presó o exiliat... i així fer un avís per a navegants per tots aquells que pensin canviar res.
Podem fer veure que és passatger, que no és greu, però poc a poc, l'Estat i els partits que treballen a l'ombra d'ell, van fent forat i intenten aconseguir una realitat a mida i tard o d'hora, aquells que es mostren equidistants, que sembla que no va amb ells, seran a primera fila, car a la resta ja l'hauran empresonat, atonyinat, insultat, vexat, humiliat i fet callar.

Pic de Pedrons ( 2.715 m. )

Avui, Sant Esteve, hem anat amb el Robert, l'Oriol i el Dome a fer muntanya. Un parell amb esquís, dos amb rauqetes. Hem anat a fer el pic de Pedrons. És un cim que ja he fet altres vegades, però és un cim que m'agrada molt. L'entorn és preciós. Està envoltat de muntanyes, a una banda escarpades, la cara nord del pic de la Mina i la cresta que el segueix. Seguint la carena fins al pic Negre d'Envalira i a darrera, també cims alts i nevats, més suaus, com el Pic de la Cabaneta d'uns 2.800 metres o bé cap a la banda del Coma d'Or.
Hem anat direcció al Pas de la Casa però abans d'arribar-hi, a mitja carretera, hi ha un aparcament, a uns 1.800 metres d'alçada. Des d'allà s'enfila cap al cim. Un llom llarg i ample que acaba amb dues pales que s'aturen a la cresta final. Aquesta, és curta i fàcil, però li dóna un aire d'alta muntanya preciós.

Mnetre pujàvem, vèiem dalt del cim boira i de fet, hem anat pujant bé fins a la primera pala, on la boira ens ha envoltat. Esquiar amb boira és desconcertant. D'una banda perquè costa de distingir els límits entre el cel i la neu, però de l'altra, l'ascenció també canvia. Pales que et poden semblar de lluny més o menys dretes, embolcallat amb la boira perds la perspectiva i vas caminant pas a pas sense percebre massa el desnivell. D'altra banda, al no veure l'objectiu, a mi, si més no, hi ha trossos que se'm fan més llargs. M'agrada veure a on vaig.
Arribant al cim s'ha aclarit un xic. La muntanya es veia, amb núvols sobre el nostre cap. De baixada hem estat obsequiats amb un sol lluent. Tot i això, la neu, al haver estat poc exposada al sol, estava força gelada i en alguns trams hi havia clapes de neu molt dura i en d'altres, alguna que s'enfonsava.
Ara bé, fer aquest cim és èxit assegurat. És un lloc fantàstic per anar a gaudir de l'esquí, amb força neu en general.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

Senglanada 2018

Al gener arriba de nou la Senglanada. Ja fa temps que  la gent de Calders Bike l'estan preparant. Buscant diferents recorreguts, netejant els trams, desbrossant i provant els senders i corriols. Un i altre cop, perquè aquells que trien el recorregut ho fan a consciència. No pas perquè els hi vagi res, no hi guanyen res excepte l'alegria de veure com gent d'arreu gaudeix amb els seus recorreguts, senzillament perquè ho viuen. Perquè són uns apassionats de la bicicleta i serà des d'aquesta passió que aconseguiran que el proper diumenge 28 de gener, de nou un poble es mobilitzi per acollir i participar en la Senglanada. Gent molt variada preparant-la i on tothom trobarà el seu lloc.
Fa anys que es fa. Ara en fa onze i de fet, mantenir la flama de la cursa durant onze anys, de manera altruïsta i apassionada, amb més i més gent cada cop, només es pot aconseguir amb bona gent. Gent implicada i generosa.
Si aquell diumenge esteu per aquí, no ho dubteu. Acosteu-vos a Calders i gaudiu d'un poble i del seu entorn. Descobrireu el territori de la mà d'aquells que el trepitgen sovint.

Sortim a guanyar!

Demà és un gran dia. Votarem després d'una campanya prostituïda. Desnaturalitzada. Condicionada i coartada. Comencem la carrera deu metres enrere. Ara bé, no ha calgut patir per si arribarien les urnes, les paperetes o bé el cens. Tot estava controlat. Anirem a votar de bon matí, no caldrà passar tota la nit en vetlla al local per protegir l'espai. Després, si cal, podrem anar a casa a esmorzar o a dinar, sense por a que vingui la policia a atonyinar-nos per prendre'ns les urnes. A més, durant la jornada, possiblement no rebrem atacs informàtics de l'estat per impedir el vot ni la visita dels seus representants, en general caps rapats, tant que a vegades els han afaitat fins al cervell, per mostrar la seva força bruta. Per mostrar que la colònia només té els drets que se li concedeixen.

Quan tanquin els col.legis, segurament el recompte serà més agradable. Sense l'espasa de Damocles sobre el cap, sense la tensió d'uns cossos de seguretat rabiosos a l'aguait. 

Ara, del resultat ja no ho sé. Perquè han dit per activa i per passiva què sortirà i per tant, em temo que intentaran incidir, ja sigui amb Indra o vés a saber amb què, però sigui com sigui, demà hem de guanyar. Demà cal confirmar la República. Perquè ens han colpejat, agredit, amenaçat, humiliat, però malgrat tot, seguim dempeus i cal lluitar. Cal guanyar perquè sinó no tindran pietat i arrasaran amb el país, les institucions i la diferència. 

Demà, hem de guanyar. 

Demà cal anar a votar i cal recordar com és aquest estat.