Arribada al Senegal

Fa un parell de setmanes que vàrem anar al Senegal, a Dakar. L'arribada ja ens va deixar clar que aquí es va a un altre ritme. Per passar el control de passaports, paciència, que fem la feina, però al nostre ritme. Després, més cues per comprar la targeta SIM i ja amb tot fet, vàrem prendre un taxi fins a l'allotjament, a una hora de camí. Un lloc bonic, no massa net, amb uns amfitrions amables i alguna panerola a la dutxa. Instal·lats, vàrem anar a sopar. Una pizza a un local proper. 

L'endemà va començar la veritable aventura, vam agafar un Set places per anar a Kaolack. Un set places és un cotxe en essència, que manté l'esquelet i el motor, la resta és opcional. Allà s'hi encabeixen set persones, infants a part. Aquests no computen. Els cotxes s'esperen a l'estació i quan s'omplen, surten. Pots esperar-te des de 5 minuts a tres hores, com ens ha passat algun cop. Per arribar vam recórrer un tros de ciutat, veient com és aquesta. Els carrers principals asfaltats i la resta, al barri on estàvem, de terra. A tocar de la carretera botigues fetes amb xapes metàl·liques, fustes o plàstics on pots comprar, des de menjar a robes o bé que et reparin el cotxe o et venguin llenya. Enmig, voltant alienes al xivarri, cabres menjant el que troben. També alguna cabra morta pel carrer. 

El viatge fins a Kaloack va durar poc més de tres hores, embotits al darrere de tot del cotxe, sense poder baixar finestres i amb el cap tocant a un sostre que penjava. I malgrat tot, tampoc va ser un drama. La paciència allà és infinita i se t'encomana. Quan vam arribar a Kaloack ens va deixar al costat de la carretera, on teníem l'allotjament. 

Aquest estava prou bé, amb aire i tot. Vam sortir a buscar menjar. Hi ha un Auchan, l'Alcampo que diuen aquí i hem pogut fer un entrepà. Una de les coses que hem tingut més cura és amb el menjar i l'aigua, davant del dubte, esperar a trobar un lloc millor.  

Després vam anar al centre, on hi ha una mesquita. La més bonica de la ciutat. Volíem veure el pati exterior, però només acostar-nos-hi, com que anàvem amb roba curta, va començar a sortir gent d'arreu, a dir-nos que marxéssim. De l'exterior. Res doncs, hem marxat i hem voltat per un mercat cobert. Un laberint de carrers ple de botigues i gent estirada a dins esperant els clients. El terra polseguós, amb algun toll. Les olors, intenses. Fortes i penetrants. Més tard hem tornat i hem anat a sopar. 

De bon matí, hem anat a agafar un set places. Aquest estava pitjor que l'anterior, més atrotinat. El viatge fins a Tambacounda ha estat d'unes quatre hores, amb parada per canviar una roda, comprar menjar... De fet, al voral, es veuen molts trossos de rodes que han petat i pel camí, paradetes de reparació de pneunmàtics. Ara, aquestes funcionen bàsicament amb la perícia de l'operari, perquè d'eines, ben poques. De màquina, cap. 

Al lloc on havíem de dormir, enmig de carrers de terra, edificis a mig fer, botigues de les típiques i brossa arreu, ens hem trobat un edifici aïllat i sense ningú a dins. De fet no semblava un lloc per acollir gent i hem anat a buscar un altre lloc. Hem anat a un hotel i parlant amb el vigilant, veient que aquell era massa per a nosaltres, ens ha enviat a un altre que estava prou bé. Si una cosa és certa al Senegal, és que tothom té contactes i tothom et vol ajudar. Així, sense demanar-te res a canvi. Si et veuen perdut, desorientat... se t'acosten i t'ofereixen un cop de mà. Tot té solució. 

Després d'instal·lar-nos hem anat a fer un dinar-berenar-sopar. Un bon àpat a un restaurant local. Un plat combinat, amb patates, pollastre i aquella ceba caramelitzada que posen i sovint és picant. 

I l'endemà, hem marxat cap al parc natural de Niokolo-Koba.