Presentant el llibre a Monistrol de Calders

Ahir em van convidar a presentar el llibre El senyor de Calders a Monistrol de Calders. Va ser un acte senzill, agradable, en un dia assolellat, malgrat les previsions i amb un vaivé constant de gent.
Entre el públic hi havia força cares conegudes.
El mestre de cerimònies va ser en Gustau Erill i la veritat, xerrant amb ell, vaig aprendre força coses. Me'n vaig endur més del que vaig deixar i vaig gaudir molt amb la seva companyia.
D'entrada havíem d'estar sobre una tarima en una taula i unes cadires, però gràcies a un micròfon que no rutllava del tot bé, vàrem acabar ran de tarima, asseguts en aquesta amb els peus penjant i amb la gent a tocar, i em va agradar. Allà dalt, al principi, em sentia incòmode. Llunyà. Com si hi hagués una barrera invisible entre la gent i nosaltres, però al acostar-nos, al parlar gairebé de tu a tu, a l'alçada de la gent, l'acte va esdevenir més familiar, més agradable, més proper.
A més, parlar d'un llibre que has escrit i que t'estimes, t'ho fa tot fàcil, ja que només pots transmetre coses positives. Passió. Alegria. I crec que això és el que em desperta i el que transmeto quan parlo d'aquest llibre. Perquè per a mi és, malgrat totes les imperfeccions que pugui tenir, com aquell fill, imperfecte per a alguns però que tu el veus, el sents i l'estimes perfectament.
Ahir, vaig gaudir molt de la presentació del llibre a Monistrol i espero haver transmès, ni que sigui mínimament, la passió que sento per aquest.

El Calders: Un riu que qualsevol podria creuar caminant per sobre

Sota l'escuma, corre l'aigua

L'aigua que bevem a Calders, mentre no arribi la que ve del Llobregat, que per cert quan van inaugurar la bomba que hi ha a l'entrada del poble que tiba l'aigua de la vall, van descobrir que no havien pensat a fer-hi arribar l'electricitat per fer anar a les bombes, ve de dos llocs. El nucli urbà s'abasteix d'un pou que hi ha cap a la banda del camp de futbol; la Guàrdia s'abasteix del riu Calders. Sota el Castell, uns metres més avall, hi ha un punt de captació i suposo que de tractament.
En èpoques en que no hi ha prou aigua, es pot passar aigua d'una banda a l'altra, els dipòsits comuniquen. El problema és que l'aigua del riu Calders, cada cop està més malmesa, sobretot en èpoques de pluja, que s'obren comportes i baixa el que baixa, com podem veure en aquestes fotos que ens han fet arribar des de Monistrol.
Fa uns dies es va aturar la captació, ho explicaven al Regió7 i els Ajuntaments van començar a moure's, perquè estava massa contaminada d'amoni.
Veient aquestes imatges, espero que les autoritats sanitàries prenguin les mesures necessàries per tal que l'aigua, a Calders, sigui de bona qualitat, tenint en compte l'estat del riu, tot i que tinc els meus dubtes. Veig el riu i em ve de nou al cap aquella pel·lícula tractada de ficció de l'Erin Brokovich.

Per molts anys, Bressola!

Fa menys d'un any varen venir a casa el Xavi i la Montse, d'Andròmines TV, a fer-nos una entrevista a mi i la meva dona sobre la Bressola. Ara, a Vilaweb n'ha sortit un fragment. De fet, el fragment no és de l'entrevista, és de la felicitació final que vàrem fer per la Bressola. Com passa sovint, quan veus el resultat et sembla que no és ben bé allò que volies dir, però que tampoc pots negar la paternitat del vídeo perquè ho dius tu, però ho recordaves diferent. Això passa, sobretot, perquè hi ha moltes coses que penses que havies dit i de fet no ho has dit, senzillament, estava implícit en el missatge i ho donaves per fet. En ell no felicito a la Bressola, com a ens eteri, perquè penso que de fet, la Bressola som tots i per això m'adreço als que n'han format part, en formen i en formaran i en aquest grup hi incloc a tothom, des dels mestres, és clar, parlo de la meva experiència, però sobretot als infants, a les famílies i a tots aquells que amb el seu granet de sorra han ajudat a que aquest projecte perduri. Un projecte de país, una veritable estructura d'Estat.
A tots ells, a tots nosaltres, per molts anys!!!

Felicitació Bressola: Sergi Pich per vilawebtv

Pic de la Font Blanca ( 2.904 m. )

 

Avui hem anat una bona colla a fer la Font Blanca, a Andorra. Ens hem trobat a l'aparcament, a tocar la carretera, abans de les pistes d'esquí d'Ordino Arcalís, on es pren el camí cap al cim, a uns 1770 metres d'alçada.
Ja des d'allà es veia que la neu començava més amunt, segurament passat el bosc, on la vall s'obre. Així doncs, amb els esquís a l'esquena, hem començat a seguir el corriol que s'enfila, seguint el traçat del rierol. En un punt, a l'alçada d'un pont fet amb tres arbres tallats, ens hem plantejat de creuar el riu i pujar per la vessant dreta del riu, on es veia més neu. Tot i això ho hem descartat i hem seguit el corriol pelat, enmig del bosc, fins a l'inici de la vall. Allà ens hem pogut calçar els esquís. La neu era primavera, primer amb un xic de crosta, un xic gelada però a mesura que anava avançant el dia, s'anava transformant, esdevenint cada cop més humida.
Hem anat pujant, direcció el Pic de Besalí, cap a l'est, però un cop hem trobat la pala que baixa de la Font Blanca, no la principal, sinó una secundària, l'hem pres i hem anat fent voltes maries fins al cim.  Feia dies que no en feia tantes de voltes Maria.
El dia ha començat amb sol, però poc a poc el cel s'ha anat tapant i només agafar un xic d'alçada, ja hem vist que el vent ens faria la guitza tot el recorregut. Dalt del cim o bé en algun collet, on quedàvem més exposats, les ràfegues de vent eren fortes, alguna prou forta com per desequilibrar-nos. A més a més, aixecaven la neu i aquesta, com petits projectils, anava impactant-nos per tot el cos. Potser és del que m'empipa més a la muntanya, un vent fort i sentir a la cara el repicar de la neu granulada.
Un cop fet el cim i les fotos de rigor, no ens hem encantat. Hem tret les pells de foca i hem baixat. Volíem baixar per la pala principal, però avui hi havia una esquerda que la tallava de banda a banda i per això hem decidit desfer el camí que havíem fet. Una bona baixada malgrat no és la mítica pala de la Font Blanca.
De tornada cap a casa hem parat a un bar a fer un mos i la veritat, ha estat una estona fantàstica. Amb el cim al sarró i amb temps per davant, hem gaudit d'una bona estona, entre bromes i converses. En un ambient distès i murri, predisposats a riure i passar-nos-ho bé. 
 

El Senyor de Calders, a Monistrol.

Si ha plogut des d'aleshores. De fet, només en sóc conscient quan agafo un exemplar i el fullejo. Bé, per ser sincers he de dir que m'agrada passar pàgines a l'atzar, de tant en tant, i llegir-ne alguns fragments i tot seguit, olorar les seves pàgines. Enfonsar el nas entre els seus fulls i tancar els ulls. Sempre he pensat que els llibres fan una olor especial, potser l'aroma de les seves històries s'escapa i quan un és part de tu, sempre te'l mires diferent, amb estima. L'olor és més forta i quan el tens a les mans, a cada llambregada et vénen a la ment aquelles llargues hores que vares passar amb ell, com un vell company de viatge. Te'l mires encuriosit, sabedor que no vares ser tu qui va el escriure, sinó que fou ell qui va voler ser escrit.
És estrany i potser algú pensarà que és una bestiesa, un recurs literari, però quan he escrit quelcom novel·lat, d'entrada sempre penso cap a on anirà la trama, però poc a poc, vaig veient que jo no domino res. Que la història, els personatges tenen vida pròpia i ells van decidint el camí que volen fer i per estrany que sembli, sovint m'he sorprès d'on he anat a parar. A més, les hores passades amb la trama, fan que te l'estimis i que hi hagi un munt d'anècdotes. Petits retalls de la teva vida que t'agrada recordar, des d'aquell dia que vares intentar reproduir una escena de la història i acabà com no t'esperaves, fins a l'altre que vares haver de refer tot un capítol fantàstic -o això creies- per una dada errònia. Per una absurditat. 
Fa uns dies em van demanar si volia presentar el llibre a Monistrol de Calders per Sant Jordi, al migdia. De fet només l'he presentat a Castellar del Vallès, d'on sóc fill, però és clar, si se'm convida, em fa il·lusió i per això hi aniré. Content i agraït.

Perquè encara que fa vergonya exposar-te a la crítica amb un llibre -és un acte molt personal-, quan l'escrius és perquè es llegeixi... i agradi, és clar, i per això t'agrada compartir-lo.
Per tant, per Sant Jordi aniré a Monistrol, a explicar quatre coses i a respondre allò que em demanin, sense cap pretensió. Només la de passar una bona estona i a esperar l'indult del respectable.

El Montcau per la porta del darrere

Ja en són tres. Tres camins per pujar al Montcau des de Mura. Bé, tres camins ben diferents, perquè de variants de corriols i corriolets un fotimer. Però en essència, de moment n'he fet tres. Un el clàssic, pel coll d'Estenalles. El més freqüentat i per això la codina està acotada amb cordes, per protegir les plantes del trepig constant. L'altre des del Coll d'Eres. Potser el segon més trepitjat. La majoria que hi passen vénen des de la Mola. Jo hi vaig anar a parar seguint el torrent de la Vall, entre els Emprius i el Montcau. I avui, la torna. El que faltava, entre el torrent d'Estenalles i el de la Vall, enfilant pel Serrat de la Coca. Amb alguns trams de grimpada, suau, buscant sempre les raconades on la codina es suavitza un xic. Passant per les Roques de la Coca. Corrent a trossos, d'altres, a pas ràpid, perquè s'enfila força. Amb els ulls ben oberts, gaudint de la muntanya, de la seva bellesa i ametent al desnivell. Hi ha alguna caiguda llarga. Fruint dels racons, dels corriols emboscats, de les codines dretes i obertes, dels trams encatifats d'almesquins i sota un sol agradable, amb un airet fresc fins al cim, on l'aire es reforça.
Avui, de nou, ha estat un plaer sortir a córrer per casa i veure des del cim habitacions llunyanes, altres cims a trepitjar.

Puigllançada ( 2.405 m. )

Avui hem anat amb el Marc a fer el Puigllançada. De fet, anàvem a fer un altre cim, però l'esquí de muntanya té això. Vas pensant què pots fer i com que només necessites els esquís i neu, pots anar improvisant. Després de les nevades generoses de l'altre dia, ens ha semblat que potser podríem provar un Pedraforca, però aquest, tot i estar nevat, la neu començava força amunt i l'hem descartat. Així doncs, un cop creuat el túnel -si l'han amortitzat de vegades aquesta infraestructura- hem decidit anar a provar el Puigmal. Es veia ben blanc, però ara que han tancat les pistes d'esquí, han barrat la carretera, a uns quatre quilòmetres abans del darrer aparcament i per tant, veient que hauríem de fer aquest tram caminant amb botes sobre asfalt, ens hem decidit per anar cap a la Molina, jugada segura.

Hem deixat el cotxe al Roc Blanc a uns 1.700 metres d'alçada i hem començat a pujar per les pistes. Avui no hi havia massa gent. De fet, ens hem creuat amb molt poca gent. El primer tram, fins al refugi de Costa Rasa puja bastant dret i en un moment ens hem trobat que ja havíem fet uns 300 metres de desnivell. El dia s'anava tapant i destapant. Feia vent i els núvols corrien força. Des del refugi hem anat pujant cap al cim, però en comptes de  pujar per la carena, hem anat pujant per la vall, un xic més llarg però més arrecerat.

Hem arribat al darrer remuntador i des d'allà, amb la neu un xic gelada i ventada, hem pujat a bon ritme fins al cim, on hem coincidit amb més gent.
Des del cim hi ha unes vistes extraordinàries. Cap a ponent, el Cadí, el Pedraforca i la Gallina Pelada. Tots ben blancs de dalt. Cap a llevant, el Puigmal i rere seu la Serra de Madres. Al nord, el Puig Pedrós, els Perics i la Mina, tot ben cobert de núvols grisos i cap al sud, més o menys, el Montseny. De fet la vista és força àmplia. Tot i això no hi hem estat massa, el vent, com ganivetes punxants, ens apressaven a baixar. Just el temps de treure les pells i cap avall.
La baixada ha estat molt bé, en un instant ens hem trobat de nou al cotxe i cap a casa.