Penjant d'un fil

I torno a tirar.
El món dels mestres tites, altrament dit mestres d'escola, passem cíclicament per períodes d'incertesa. De mobilitat. La darrera la de les comissions de serveis. De manera ocasional un mestre pot canviar d'escola, ocupant una plaça que no és seva, si el projecte li interessa i l'escola hi està d'acord, això sí, quan la plaça és buida.
Cada any hi ha aquest joc de cadires. Uns que van i d'altres que tornen. Fa un parell d'anys que estic a Mura. Una escola petita, vint-i-pocs nens i nenes en tota l'escola i amb unes infraestructures complicades, però amb enormes possibilitats.
Doncs bé, com peces de dòmino que t'arrosseguen, aquest any la persona que té la plaça a Mura i que mai hi ha volgut anar, ha saltat de la plaça que ocupava. De retruc jo que ocupo la seva plaça en comissió també saltaré i tornaré a Sant Vicenç, la meva plaça i qui ocupava la meva també sortirà expulsat. I així anar fent fins l'infinit. És un sistema basat en les places i els mèrits de cadascú, on es prioritza l'individu però que malauradament qui en pot sortir més mal parat, pot ser l'escola, si més no a partir del segon moviment ja que les persones que salten perquè el propietari de la plaça torna, pel que sigui, potser volen quedar-se a l'escola i l'escola els vol, però com el joc de les cadires, quan una està plena, cal buscar-ne una altra i de res val que se'l vulgui i ell vulgui quedar-se.
No sé què passarà i tampoc neguitejo massa. Sant Vicenç és una bona escola. A més sempre hi ha pla B, però de moment, el més angoixant serà que l'escola on era i iniciàvem un projecte, assentant unes bases sòlides d'escola, podria ser que comencés el curs amb tots, sí, tots els mestres nous. És fàcil de veure-ho. Hi ha dos mestres i mitja jornada amb un altre mestre. Un salta, servidor, l'altre és nou, la mitja i un altre està de baixa i se l'haurà de cobrir. Per tant, al setembre, quan obrin la porta de l'escola, totes les cares de mestres seran noves i no és el primer any que passa. Per mala sort ja els ha passat altres vegades. Potser caldria mirar què es prioritza.
 

Un senyal

Hi ha qui diu que al final o al principi de l'arc de Sant Martí, és igual el detall si no sabem si venim o anem, hi ha una olla plena d'or. Segurament deu ser una imatge poètica tot referint-se que anant fins on neix o mor aquest s'aconseguirà allò que es vol. Una manera de camí d'iniciació, per allò de la importància del viatge. Ítaca i tal. Doncs bé,  avui, a Calders, l'he trobat. Un senyal. El senyal. He trobat l'olla i m'ha agradat. La millor que podia trobar. No em permetrà comprar gaires coses, tampoc fer grans inversions però senzillament, mostrava el camí. El somni.
D'acord, d'acord. Els escèptics diran que era fàcil. Que avui en dia arreu està sembrat d'estelades. Que no hi ha poble, vila o ciutat i permeteu-me dir que especifico perquè si ignoréssim aquests matisos Llívia seria francesa, al carrer trobes un bé de Déu d'estelades. És cert que de tant en tant trobes també alguna estanquera. Res, ambaixades. Delegacions. Consolats. Cal ser generós amb les visites. I també és cert que la pluja, malgrat ser a l'estiu, ens visita força. Però no em negareu que fins i tot sumant la facilitat de coincidir aquests dos paràmetres, no deixa de ser difícil trobar un indret des d'on es vegi clar i al moment, portant càmera i tot, l'arc de Sant Martí naixent d'una l'estelada. Vaja, no diré que és una revelació que això és d'il·luminats, ni una profecia que cal creure en ella, sinó que em basaré en els fets. És una certesa. Un clam. Una veritat.

Van creixent

Em fascina. De moment, els set mesos i escaig encara no donen per gaire més, repta fins allò que vol aconseguir. Visualitza quelcom i s'hi llença. Ara, des de fa poc, comença a aixecar-se. S'arrapa amb aquelles petites mans molsudes, movent els dits per trobar on aferrar-se i un cop se sent ben subjectat, alça les cames, s'impulsa. Sovint acaba en un angle impossible, un angle que a base de passos curts anirà corregint fins a posar-se paral·lel al mur que ha superat. Normalment, el sofà. Després, quan està dret, tentinejant, somriu a cor que vols i tot seguit et busca amb la mirada. Pica amb les mans al sofà. T'ho explica. Et diu, ho he fet i aleshores, si ets a prop, allarga el braç per aferrar-te, per subjectar-se a tu i si ets lluny pot anar-se desplaçant de costat, sempre palpant primer amb les mans o bé acostar-se al terra, que lluny li queda quan està dret, a poc a poc fins a quedar de quatre grapes. I tornar a començar. Perquè és perseverant. Insistent. Constant.

A vegades, quan li falla un punt de suport i rellisca, cau, tendint a caure de costat perquè una mà, sempre, es manté aferrada al suuport mentre el cos pivota a l'entorn d'aquesta. Sona el cop i cal que soni. No sempre li evitem l'ensurt, ja està bé que vegi què pot passar, els seus límits i les seves grans possibilitats. I és fascinant. Sobretot quan et mira amb aquells grans ulls foscos i et somriu. Et sedueix. Et diu, ho he fet. He escalat el cim. L'Everest. I poc a poc els objectes decoratius pugen un xic. El marge s'amplia i tot va més amunt perquè el petit de casa es fa gran, confiat i feliç i els seus tentacles ho abasten tot. Perillosament tot.   

Santa paciència!

El grup feixista aquell, no, no parlo ni de Ciudadanos ni dels del plasma i el bótox, parlo del MSR, un grup tristament famós per les seves pintades, amenaces, atacs, vexacions i pallisses a tots aquells que no pensen com ells, amb una capacitat de diàleg i confrontació d'idees semblant a les d'un rinoceront i una paret, acaben de fer unes pintades al Pi de les tres branques i així ho esbomben. Hi han espraiat una senyera, una estanquera i el seu logotip. Originals, originals, tampoc. Només l'afegitó de la senyera, tot i que sembla que tots aquests feixistes quan volen mostrar-se més oberts i tolerants, simpàtics fins i tot, posant-se la pell de xai grapada al cos, acompanyen els seus símbols més rancis amb la bandera catalana. Per maquillar. Per distreure. Deuen pensar, els energumens, que és una manera subtil, profunda i intel·ligent de fer-nos creure que se senten també catalans, que són dels nostres, però només cal veure'ls un dia i sentir-los un minut, per desemmascarar la seva estratègia. Vaja, com fan certs partits polítics que volen aniquilar el país i s'embolcallen amb la senyera per fer-nos creure que ens respecten. Si us plau! Que ja són 300 anys!
La veritat és que el fet que pintin el Pi de les tres branques, més enllà de la ràbia que em fa que embrutin el país doblement, una per les pintades, l'altra per l'estanquera, em sembla que tampoc cal donar-hi més voltes, ho rentem i senzillament d'aquí un any, quan siguem un Estat independent, els facilitem l'escolarització de nou. Becats, és clar. No hem de donar a ningú per perdut, ni els que poden semblar més rucs i inadaptats. Cal picar pedra i de la dura.
Ara, que enmig de notícies com aquesta, la resposta més clara i nostrada seria aquesta. No us la perdeu!!!

 

La indecència del futbol

Què voleu que us digui, que un noi barbamec corrent rere una pilota guanyi milions ja no em deixa indiferent. Durant anys he seguit els partits del Barça. Fins i tot algun cop he pagat per veure'n. Segurament alguna cosa hi tenia a veure la passió d'algun familiar estimat, però amb els anys, vas filtrant. Vas madurant i vas donant-li voltes a les coses i quan mires al teu voltant i veus la gran quantitat de gent que amb prou feines se'n surt, que no en té ni per menjar, d'altres que els fan fora de casa per una o dues quotes impagades o a la majoria els retallen part del sou, si tenen feina; m'empipo. I ho trobo un insult. L'exemple sublim de l'estupidesa col·lectiva. De la insolidaritat malgrat per Nadal portin quatre llepolies als hospitals.  Després anirem rere els directors de bancs, filles de matadors d'elefants, polítics adinerats o vés a saber qui, però també cobren segons uns mèrits hipotètics diuen. Podem argüir que uns són públics, d'altres privats, però diria que l'erari també col·labora amb certs clubs i fins i tot els compra terrenys. I és indigne. Si més no si no es marquen uns límits. Unes línies vermelles. Unes prioritats.

Algú em deia que guanyaven segons la riquesa que generaven. Però si és així, si realment és així i així deu ser, d'algun lloc han de sortir les misses, ens ho hem de fer mirar. Hem d'analitzar el país que tenim i cap a on anem, perquè el valor de les coses malauradament radica en el que estem disposats a pagar per elles i en aquest país es valora molt més marcar un gol que investigar qualsevol malaltia, aturar una pilota que tenir cura dels malalts, tallar una pilota que educar els infants i així centenars d'exemples. Vaja, que en aquest país del totxo, que de cop i volta ja no ho és i tothom es menja els mocs, ara és el país del futbol. Que dóna moltes alegries efímeres però de menjar, coneixements o futur, cap ni un. El poble mor, visca el futbol!

Una tarda de platja a Barcelona

Avui hem anat a la platja. A la del Poblenou. Hi hem anat a la tarda, després de passar el matí pel centre. Només arribar hem trobat un petit forat ran de mar, enmig de tovalloles i para-sols acolorits. Després d'estirar la tovallola he anat tafanejant la gent del voltant. Al davant teníem un personatge curiós, amb un tatuatge d'aquells que costa de desxifrar. Un tipus de collaret, rosari possiblement, que acabava amb una creu a l'alçada del melic i allà on acabava, començava la cara d'un querubí envoltat de raigs. Era un noi jove que anava amb una colla i amb la que deuria ser la seva filla. En un moment donat la conversa ha anat i l'he sentit perquè el meu fill estava pendent d'ells i no me n'he pogut estar, més o menys així... 

- Con este culo, esta niña verás, a los veintidós, cuando llegue a la playa todos los hombres lloraran... I tots vinga a riure i a mirar la nena i ella, amb un somriure de no entendre res, quatre anys poc més poc menys de vida, jugant amb la sorra. Fent castells. I ells passant-se la xibeca. Més enllà, sota un para-sol amb el text "El Gato al agua", quatre nois fornits i una nevera de platja. Anaven tots tatuats, tot i que aquests, a diferència de l'altre, no duien res que es pogués reconèixer. Eren tatuatges més estil cortina de bany o mandales allargats i alguna paraula de tant en tant, en altres llengües. Sobretot en xinès, diria. I el terra ple de llaunes de cervesa, a tocar de les cadires de càmping. Un d'ells, curiosament també portava un rosari, però no tatuat, el portava posat. Més enllà una parella d'homes sota un para-sol i rere d'ells les respectives dones. L'home que tenia més a prop, amb un bon brau tatuat al braç i uns ulls que semblaven escrutar-ho tot, sobretot les dones que passaven. I així 360 graus. Ara, tots fent la seva. Entre cerveses, porros, sol i rialles sobtades. També han passat un parell de persones a l'aguait, mirant als que estaven estirats, caminant vestits entre la gent i amb un deix sospitós a la mirada. Un del costat, per cert, he sentit que deia que aquests estaven buscant a veure què arreplegaven... Però no els he vist arreplegar res. I just després un home gran amb un detector de metalls, ran de tovalloles, cercant i buscant. Ah, també els venedors de llaunes, és clar.

Mirant a la platja se m'ha desmuntat aquell tòpic del mascle espanyol, allò del pèl en pit. Segurament en aquella platja hi havia més hores de depilació que gotes al mar. Ni un pèl. Tothom pit pelat, bronzejat i esculpit. Perquè si una altra cosa he vist, és que en aquest país sembla que tenim cert interès per mantenir un cos esvelt. Modelat i definit. Sembla que en conreem la seva perfecció i ja està bé cuidar-se. Per cert que dels tatuatges més que no agradar-me la idea, és el resultat. Si trobés quelcom que em semblés digne d'estar tota la vida escrita sobre el meu cos ho faria sense pensar-m'ho. Però encara no l'he trobat, tot i que hi dono voltes. 

La platja es veia força bruta. Excavant per fer el castell de sorra hem anat desenterrant tot de detritus plàstics, algun l'he llençat sense mirar què era, no he gosat...  

Suposo que avui he estat distret mirant el personal que m'envoltava, m'agrada tafanejar, com crec que ells s'han distret mirant-nos a nosaltres arribar i fer i desfer. Tan diferents tots plegats però amb tantes ganes tots d'estar una estona a la platja i és que l'estiu ja ho té això.

La Catalunya que volen els unionistes, la Catalunya Nord.

M'agradaria proposar un exercici. Un joc pels que reclamen el federalisme com els socialistes o els que enalteixen el paper de l'Estat com els Ciudadanos o el PP. Segurament ja l'han fet, no m'estranyaria i a això van, però per si de cas jo els el proposo. La proposta que els faig és que visitin la Catalunya Nord, aquell racó de país que els espanyols, no ho oblidéssim pas, van regalar sense el consentiment dels seus habitants a canvi d'unes terres del nord per tancar un tractat de pau, i que s'hi estiguin un temps. No cal massa.
El primer que els sobtarà i alegrarà, és que allà amb prou feines se sent el català al carrer, més si no et coneixen. Fins i tot els enorgullirà veure que els francesos han fet com fan ells arreu on es parla català i no és el Principat, li canvien el nom. Li diuen d'altres noms per desprestigiar la llengua, allà l'etiqueten de patuès. El cor no els cabrà al pit.
Altres coses que veurien amb alegria és el sentiment d'inferioritat que han aconseguit inculcar als seus habitants, fent-los creure que valen menys perquè no són de l'urbs francesa i els ho recorden constantment. I per assegurar-se la feina, empobreixen el territori, fent-lo dependent, amb grans superfícies amb seu a París o negocis deslocalitzats. Promovent una economia de subsistència, sense crear riquesa, sense crear teixit industrial. Condemnant-los a dependre de l'Estat.
A més a més, com va fer l'Estat aquí però amb la diferència que allà els ha sortit bé, potencien la mobilitat geogràfica. Fent que les terres del sud siguin atractives pels jubilats del nord, mentre que els joves del sud, si no tenen camps i volen anar a la Universitat, han de marxar i per tant, s'han d'integrar a l'Estat i és clar, cal ser molt ferm per mantenir els ideals quilòmetres enllà de casa, en territori hostil, sol i amb tota una maquinària estatal en contra. La majoria, per descomptat, acaba claudicant. Què faríem nosaltres si d'adolescents per estudiar ens enviessin a Saragossa i la feina la tinguéssim a Toledo? Difícilment seríem abanderats del país.
També els alegraria veure que el que sobreviu més és la vessant més folklòrica, la menys perillosa, la més agradable. Senyeres arreu, sardanes a totes les festes i algun plat o beguda local. I ja està. El toc català francès. Vistós i poc perillós.
Si els partits polítics unionistes anessin a la Catalunya Nord, estarien contents de la feina feta pel govern francès, però també veurien que han de treballar més al sud i així ho fan, ja que la subsistència del nord, va estretament lligada a la subsistència del Principat, com també el Nord sofert ens recorda als del Principat a què ens enfrontem. A l'anihilació com a país. A la reducció a parc temàtic si no disposem de la força d'un Estat o un veí fort que ens respecti. Per tant, per ells i per nosaltres, només hi ha un camí per a sobreviure com a entitat. La Independència. La resta, ja vindrà sola.