dimarts, 26 de gener de 2016

He ballat a dalt dels núvols

 He ballat a dalt dels núvols. Bé, de la boira, però què és sinó la boira que un núvol deprimit.
Aquest matí he sortit d'hora de l'escola. La boira era tancada. Només quatre passes i després, un blanc grisós. He anat corrent cap amunt, a buscar un punt alçat. Els corriols són clars. Es veuen bé i per si de cas, soldats arbrats els flanquegen. T'indiquen el traç i en els trams oberts, només una sendera enmig de codines llueix. Difícil de perdre el camí i més quan l'has trepitjat manta vegades.
He anat fins a l'entrada de les coves de Mura, tancades perquè els visitants, alguns massa desitjosos de tenir un record, s'emporten allò que la natura ha tardat milers d'anys a fer i que ells, guardaran en un racó de casa per mostrar-lo valents a les visites.
Després, encara entre boires, cap a la carena. De fet, arriba un moment que vas veient que sobre teu la boira ja no és tan espessa i comences a distingir la silueta dels arbres i rere seu, aquell blanc plom, comença a agafar alguna espurna de blau. T'acostes al capdamunt.
Esperonat per la perspectiva de sortir de la boira, he anat pujant, agafant sempre a les cruïlles, el corriol que puja i de mica en mica el cel s'ha anat aclarint, fins que al final, com ja preveia, tot i que no sabia si tardaria molt o poc, m'he trobat sobre la boira. Sobre els núvols i a un cop de roc, en línia recta, Montserrat. Sola. Aïllada. Sobresortint dels núvols i a l'altre costat, el Montcau, llepat per una boira que s'aferrava a la seva falda. I aquí, enmig dels dos, he ballat. He saltat i he gaudit de l'instant, un instant curt que serà llarg, perquè com ja m'ha passat altres cops, la bellesa sobtada em perdura en la memòria.
Poc després, amb l'ànima carregada, he baixat corrent, somrient, feliç, endinsant-me altre cop dins la boira però lleuger de peus.