La castanyada d'ahir

Quan era petit celebrava sovint amb el meu germà la Castanyada a casa dels avis. Ja de bon matí esperàvem la festa ronsejant pel menjador.

Era molt petit i donava a un celobert, també molt xic. Estirant els braços i girant sobre els teus peus podies tocar gairebé les quatre parets amb les puntes dels dits. Allà, al vespre, rere una cortina de fum, l'avi, en una petita barbacoa curulla de fusta i ventant amb un diari plegat, coïa les castanyes pacientment, com gairebé tot el que feia. Els moniatos es feien sols, embolicats amb paper de plata al forn o a la barbacoa. Depenia de l'any.

Ja havent sopat, recollíem la taula tots plegats i al so del rellotge de taula, el mateix que cada matí l'avi li donava corda tres vegades als tres mecanismes, un per les hores, l'altre pels quarts i el darrer que el feia córrer, anàvem preparant la taula. Desparàvem les restes del sopar i la deixàvem ben neta. A sobre l'hule esteníem papers de diari i al mig hi deixàvem les castanyes que arribaven embolicades amb paper, encara fumejant. Després arribaven els panellets que havia fet l'àvia i els moniatos. 

I en un silenci agradable, només trencat per algun mot que s'escapava entre una castanya i una altra i la ràdio de fons, tertúlies d'actualitat que l'avi mai es descuidava de seguir, anàvem menjant concentrats. Ennegrint-nos els dits, amb les celles arrufades. 

Després, quan aquell delit del principi marxava i ja estàvem més tips o plens de ritual, la conversa tornava a poc a poc i discretament l'avi abaixava la ràdio. 

Per empènyer la pasta bevien vi dolç, res, un dit, vi de missa deia l'etiqueta i per nosaltres, els petits, aigua o algun refresc. Era festa. 

A vegades venien també els tiets. Bé, tiets n'hi dèiem, tot i que era la germana de l'àvia i el seu marit, però sentir la mare anomenar-los tiets, féu que nosaltres els acabéssim tractant igual i ningú se n'estranyava. Al contrari, eren els tiets.

Ara, anys després, ja sense ells, recordo la festa amb afecte i a casa l'hem començat a celebrar amb els amics. És una festa agradable. Tranquil·la. Familiar. Marcada al calendari. 

Un àpat de germanor i en acabar, ja tips però no prou, mengem castanyes, moniatos i panellets. La conversa acompanya tota la vetllada i l'efecte entranyable és el mateix. Els lligams es reforcen, les complicitats es multipliquen, per això m'agrada la castanyada. Visca la castanyada!