Que hi ha funcionaris que es repengen, és clar que sí! Que n'hi ha que ens sorprenen i ens regalen l'estereotip del paio mandrós, cendrós, caspós i penques que tanca abans d'obrir i que és malcarat? Segur que també. Com arreu.
Alguns diran que al món privat això no passa. No toca! Tampoc hi posaria les mans al foc, me n'he trobat uns quants de penques i desenganyem-nos, si el món laboral privat és tan fantàstic, com és que estem a la crisi que estem? Només pels funcionaris? Vinga home, que de penques i treballadors la baralla s'ha repartit per igual.
A ambdós mons laborals hi ha de tot, tants estils com persones, només faltaria. Però deixant de banda el debat sobre el món demoníac i sagnant dels funcionaris, aquelles sangoneres bípedes que dilapiden part de l'esdevenidor del país tot mofant-se del patiment aliè i que tothom veu bé d'atacar, potser hauríem de mirar més enllà. No deixar-nos entabanar per debats secundaris insignificants. Potser en comptes de discutir-nos per les restes del plat de l'Estat - és una cita adaptada de la pel·lícula Braveheart - , ens hauríem d'indignar pel vedell que engreixem i s'emporten tot tornant-nos només l'esquellot o bé la fruita que mimem i que sols ens tornen el pinyol. Ep, com a idea, eh? Que a casa mai m'arriben restes de menjar, de moment.
Vull dir que si tenim clar qui és que ens aprima el país, que ens roba - espolia, esprem, maltracta, atraca, viola, dessagna, deshonra, mutila, escapça, enfonsa, enganya, estafa, menteix i fins i tot humilia, De Gispert, les coses pel seu nom - si tenim clar qui és que té una vida regalada amb el nostre esforç i no parlo només dels barruts facinerosos que amb una milionada regalada encara diuen que no en tenen prou per anar tirant, per què no anem a l'arrel del problema? Per què ens entossudim a parlar amb parets de morter escrostonat? Tan porucs som? Tan enzes som?
Segur que plantar-se és complicat, segur que pot ser una caixa de difícil pronòstic quan s'obri, però potser ja n'hi ha prou d'acotar el cap i dir sí senyor llagoterament. No teníem al capdavant els millors?
Deia el Che, m'estimo més morir dempeus que viure una vida agenollat i la veritat, sense arribar a aquests extrems, caldria que per un cop ens aixequéssim, perquè sinó, estan tan avesats a veure'ns prostrats, que ja no es creuen res del què diem i es veuen amb el dret de fer i desfer a la colònia catalana a plaer. Se'n senten amos i senyors i actuen com a tals.
2 comentaris:
Jo també em pregunto per què no fotem un cop de puny a la taula, diem prou i intentem anar una mica més enllà de la lamentació i el greuge. M'ha encantat el teu reguitzell de sinònims (espolia, esprem, maltracta, atraca, viola, dessagna, deshonra, mutila, escapça, enfonsa, enganya, estafa, menteix i fins i tot humilia). Al Parlament n'haurien de prendre nota.
De tot plegat, els sinònims i el dir prou... Modestament, és clar.
Publica un comentari a l'entrada