Aquella por que ens acompanya

Hi ha pobles que l'onze de setembre aprofiten i com aquell qui no vol la cosa, pengen l'estelada tota sola, però l'endemà, ben d'hora i amb el cul prou premut com perquè no hi passi ni una moneda de canto, la treuen ràpid. Zas! No fos cas que es retingués la imatge a la retina i agradés i en volguéssim més... o algú es queixés.
En canvi al cor del Moianès, com en el còmic aquell del poble gal, sempre n'hem estat d'originals. Quan alguns parlaven de posar i treure l'estanquera per la diada, fent un pas endavant, aquí vàrem ben instal·lar l'estelada. Ni cintes ni gafets, fil ferro i ben estacada, no fos cas que el vent se l'endugués - com les nostres il·lusions- .
Ves què hi farem, ens agraden les formes geomètriques i si tenen cinc puntes i gens de blau, millor, ja que acompanyada de blau recorda massa les dels nens que quan es fan grans volen governar també a Madrid i això fa al·lèrgia, ja ho sabeu. Però enguany, per ser més que ningú, sempre cal innovar, I + D calderí, en comptes de posar-la o canviar-la, cansa això de vetllar pel pal i ves quin color hi posaràs, s'ha tret de l'ajuntament. Punt i final. Bugada, potser? No ho sé, però després de quatre anys i sense cap incident, ans al contrari, acord general semblava i satisfacció continguda, s'ha tret. Adéu. Apa siau. Au revoir. Bye, bye. Sense dir res, en silenci, amb nocturnitat i traïdoria i qui calla, atorga, l'estelada ha desaparegut. I és que feia por. Què caram! Això de mostrar-nos lliurement, tal com som i dir el què pensem a tothora però amb respecte, esporugueix.
Sembla que és més fàcil parlar de sobirania, d'independència i de país a cau d'orella en rotllana i pels convençuts, ja ho diuen que les paraules se les emporta el vent i si t'he vist, no me'n recordo, que acompanyar-ho d'actes de reivindicació popular conseqüent i coherent tot avançant un pas i prenent el lideratge. Ai las, amb l'església hem topat.
En aquesta vida tot plegat es basa en detalls, en simbolismes i petites coses, que poden esdevenir en conjunt grans i demostren el tarannà de cadascú, i enguany, sense cap oposició exterior, sense cap queixa ni comentari esbombat, ja hem perdut una petita batalla autocensurant-nos, tallant-nos nosaltres mateixos les ales abans que ningú. Just en el moment en que les començàvem a estendre, a provar-les.
I és que aquest és el tret diferencial de Catalunya. Ni el turisme, ni la llengua, ni Montserrat. No cal un estat barroer i matusser com el que ens ocupa, no cal ningú que vetlli per la unitat i la legitimitat estatal, nosaltres mateixos ja fem de fre de les nostres aspiracions. Seny n'hi diuen alguns. Respecte d'altres. Però al darrera s'hi amaga el gen català: Una por visceral a tot, una por ancestral a tot. Des del què diran al què pensaran, passant pel què em faran o el que perdré. Per això i només per això, per les nostres pors, les nostres misèries, el nostre canguelo, segurament mai aconseguirem l'alliberament nacional, ens espantaria massa caminar sols...
Tot i que espero estar equivocat, és clar.