dilluns, 12 de setembre del 2011

Aquella por que ens acompanya

Hi ha pobles que l'onze de setembre aprofiten i com aquell qui no vol la cosa, pengen l'estelada tota sola, però l'endemà, ben d'hora i amb el cul prou premut com perquè no hi passi ni una moneda de canto, la treuen ràpid. Zas! No fos cas que es retingués la imatge a la retina i agradés i en volguéssim més... o algú es queixés.
En canvi al cor del Moianès, com en el còmic aquell del poble gal, sempre n'hem estat d'originals. Quan alguns parlaven de posar i treure l'estanquera per la diada, fent un pas endavant, aquí vàrem ben instal·lar l'estelada. Ni cintes ni gafets, fil ferro i ben estacada, no fos cas que el vent se l'endugués - com les nostres il·lusions- .
Ves què hi farem, ens agraden les formes geomètriques i si tenen cinc puntes i gens de blau, millor, ja que acompanyada de blau recorda massa les dels nens que quan es fan grans volen governar també a Madrid i això fa al·lèrgia, ja ho sabeu. Però enguany, per ser més que ningú, sempre cal innovar, I + D calderí, en comptes de posar-la o canviar-la, cansa això de vetllar pel pal i ves quin color hi posaràs, s'ha tret de l'ajuntament. Punt i final. Bugada, potser? No ho sé, però després de quatre anys i sense cap incident, ans al contrari, acord general semblava i satisfacció continguda, s'ha tret. Adéu. Apa siau. Au revoir. Bye, bye. Sense dir res, en silenci, amb nocturnitat i traïdoria i qui calla, atorga, l'estelada ha desaparegut. I és que feia por. Què caram! Això de mostrar-nos lliurement, tal com som i dir el què pensem a tothora però amb respecte, esporugueix.
Sembla que és més fàcil parlar de sobirania, d'independència i de país a cau d'orella en rotllana i pels convençuts, ja ho diuen que les paraules se les emporta el vent i si t'he vist, no me'n recordo, que acompanyar-ho d'actes de reivindicació popular conseqüent i coherent tot avançant un pas i prenent el lideratge. Ai las, amb l'església hem topat.
En aquesta vida tot plegat es basa en detalls, en simbolismes i petites coses, que poden esdevenir en conjunt grans i demostren el tarannà de cadascú, i enguany, sense cap oposició exterior, sense cap queixa ni comentari esbombat, ja hem perdut una petita batalla autocensurant-nos, tallant-nos nosaltres mateixos les ales abans que ningú. Just en el moment en que les començàvem a estendre, a provar-les.
I és que aquest és el tret diferencial de Catalunya. Ni el turisme, ni la llengua, ni Montserrat. No cal un estat barroer i matusser com el que ens ocupa, no cal ningú que vetlli per la unitat i la legitimitat estatal, nosaltres mateixos ja fem de fre de les nostres aspiracions. Seny n'hi diuen alguns. Respecte d'altres. Però al darrera s'hi amaga el gen català: Una por visceral a tot, una por ancestral a tot. Des del què diran al què pensaran, passant pel què em faran o el que perdré. Per això i només per això, per les nostres pors, les nostres misèries, el nostre canguelo, segurament mai aconseguirem l'alliberament nacional, ens espantaria massa caminar sols...
Tot i que espero estar equivocat, és clar.

4 comentaris:

Rafa ha dit...

Permet-me ser dolent: hi ha diferència entre ser-hi i no ser-hi. I no parlo de l'estelada.

Sergi ha dit...

Tens raó. Però el dret a rèplica sempre hi és, malgrat els que hi són... o gràcies a ells, és clar.

Eladi Martínez ha dit...

Sergi, ja veus que no havies d'haver marxat... ;-)
Tot i que si t'he de ser sincer, no me'n vaig adonar ni de quines banderes hi havia ni de quines s'havien tret...
Tan de bo algun dia aconseguim tenir tots tan clar quina és la nostra bandera que no haguem d'estar patint per quina posem o traiem...

Sergi ha dit...

Sí, estaria bé no haver-hi de pensar... precisament ahir, a una amiga que viu a Matadepera, la policia local va trucar-li a casa per dir que despengés l'estelada del balcó, que era via pública ... Però és clar, a ningú li importa el tema.