dimarts, 2 d’agost de 2011

A veure el ramat

L'Enric esperant per anar a veure les seves vaques.

A la muntanya hi vaig perquè m'agrada i a més a més hi vaig quan vull. És un plaer, una afecció. Si tinc un bon dia me'n vaig a fer tal cim o tal altre i si a mig matí fa mal temps, em sento cansat o senzillament me n'atipo, faig mitja volta i demà o el mes vinent sant tornem-hi que no ha estat res. És una elecció. Trio i decideixo.
Aquest cap de setmana he estat a Fillols, a casa de la Martina - sense uns dies a casa de la Martina no serien vacances com cal ( gràcies Martina ) - i he pogut anar amb el Laurent, el seu home, i l'Enric a la muntanya d'una altra manera. Són vaquers, tenen bestiar i durant l'estiu les tenen muntanyes amunt i quan comença el fred les van a buscar. De tant en tant però, les van a veure, tot i que tenen un pastor que les segueix regularment. En el seu cas no és una elecció, poden decidir el dia, però cal anar-les a veure sí o sí.
Anant amb ells a veure les vaques, deixant de banda aquella fal·lera que em corseca per dins de cim que veig, cim que ataco - vàrem deixar enrere el Roca Colom i el cim de Pomerola sense gairebé ni mirar-los - vaig viure una altra manera d'anar a la muntanya.
D'una banda el cotxe es deixa el màxim d'amunt, cal estalviar les forces, s'està treballant. D'altra banda, l'objectiu canvia, ja no són cims o vistes el què es cerca, són animals i amb els binocles a la mà, es va atalaiant per trobar-los i un cop localitzats, es busca el camí més directe cap a ells. Per cert que durant el recorregut vàrem trobar força grups d'isards.
Bé doncs, com dèiem, la jornada es pren com una passejada, xerrant i comentant. Esdevé, crec, un acte social també, com serà la transhumància, la recollida del bestiar. Es pot parlar entre d'altres coses a més de negocis, estratègies o bé tècniques de cria. I un cop es troben els animals, es fa el recompte, se'ls dóna sal, si cal, es mira que tot estigui bé i de nou cap a baix fins a la propera.


El Laurent donant sal a les vaques

La veritat és que va ser una experiència molt divertida, una altra manera d'anar a la muntanya, deixant-se portar i gaudint de la companyia. A més a més l'hora de l'àpat va ser un tastet de coses fetes de l'un o de l'altre, criades o conreades. Tot una experiència única pel paladar.
T'adones que el què per a uns no deixa de ser un joc, una afecció, per a d'altres és una manera de viure i mentre uns porten gore-tex, sofi-tex i pijo-tex, d'altres hi van amb camisa de franel·la, paraigües i botes normals, perquè si bé l'equip ajuda a l'home de la muntanya, no el fa.