dimecres, 31 d’agost de 2011

Cloure l'estiu

Que en són de dolces. Collides d'una en una, en família, cercant entre un munt i escollint-ne les millors. Les més grosses. Les més vistoses. Cridaneres per definició. Les altres les deixem, per demà o un altre dia que mai arriba. Només un dia per collir, per cloure l'estiu. Més dies seria massa dolorós i tampoc tantes en volem.
El fruit dóna sentit a moltes coses, entre elles a la planta espinosa i persistent. Tradició ja instal·lada, agredolç comiat d'estiu, la seva negror ens recorda que tot s'acaba. Que tot té un final i les vacances, ves què hi farem, també.
Quan vespreja acabem plens d'esgarrinxades, de dits lacerats i tuppers plens. Dies després, a casa, qualsevol tarda, a pesar-les i bullir-les. A preparar la melmelada que més endavant, amb el fred o les fulles caigudes, ens portarà la fragància de l'estiu que es clou. Dels viatges fets, els llibres llegits, les mandres viscudes i les hores perdudes.
Un altre any collint les móres. Un altre estiu que se'n va. Aquest però, amb el fill que ja vol collir, que les pren, les mira, les olora i després, cansat de la feixuga tasca de cercar, del recipient sempre mig ple, les llença enmig d'un somriure trapella i una mirada espurnejant. Mira com salten! Mira com se'n van!
I què li diràs? Que costen de collir? Que em dol perquè amb cada móra l'estiu s'escurça i demà, o l'altre, ens veurem menys? Jugarem menys? Que estarem menys estona junts, per tot, fins i tot per enfadar-nos d'aquella manera que mai dura, que no és feixuga? Només un instant? Un sospir? , car la innocència no coneix de premeditació i tot allò que fa, enrere ràpid va.
Però, no! Només per resposta un això no es fa, però en el fons, és igual. Collir móres no és per collir-les, per fer pes, per fer melmelada, és per cloure l'estiu, per prendre el temps per pensar en el què deixem enrere i el què comencem.
Una nova aventura. Un nou any. Aquest a Mura. Un nou repte temptador. Escollit amb il·lusió. I malgrat el repte, la il·lusió, l'elecció, sempre costa haver de separar-se de l'infant, gaudir-ne menys, jugar menys, enfadar-se menys. Però és llei de vida i demà, serà un altre dia. Al vespre en parlarem.



1 comentari:

Mònica ha dit...

Mira si ha móres morades i madures al mur de Mura. Potser així se t'allargaran les vacances... Com a Prada, fins que no hi havia cap figa a la figuera del pati, no començava el curs real i seriosament. Que tinguis molta sort i un bon curs 2011-2012!!!!!!!