dissabte, 20 d’agost de 2011

Ascensió al Montblanc ( 4.810 m. ) II


L'aresta fins al cim amb el naixement del sol de fons.

La nit fou gèlida. Vent i sòl de neu, una
combinació perfecta. A més a més no havíem portat màrfegues i per tant tota la fredor del terra de gel - la tenda que tinc no aïlla, com vaig descobrir aquella nit- se'ns va acumular al cos i ens passàrem la nit regirant-nos i tremolant. Per tant, quan a la una el despertador va sonar, no ens costà gaire posar-nos en moviment.
Més lleugers, deixàrem tenda, sacs i part del menjar en aquesta, i equipats amb grampons, piolet, pal d'esquiar i frontal, encara que hi havia lluna gairebé plena, vàrem començar a fer l'aresta que ens portava a la pala que s'enfilava al Dôme du Goûter ( 4.304 m. ). D'allà seguirem al coll i després al refugi de Vallot a 4.362 m.

Dalt del cim del Montblanc

A partir d'aquest punt comença l'aresta de les Bosses, un pas estret, on hi caben poc més que els dos peus junts i que va pujant entre pendents més o menys dretes. Me l'havia imaginat molt, el somniava de tant que me n'havien parlat i potser per això, potser per les grans dimensions que havia adquirit dins el meu cap, al trobar-me'l no em semblà tant. Ara bé, va ser un pas divertit, d'aquells en què la boca se t'asseca i esbufegues per l'alçada i l'esforç. D'aquells que vas concentrat per tal de no errar el pas i mentalment et vas repetint, abans de moure un punt de suport, tres de ben ancorats. Un i altre cop.


Baixant cap a Vallot.

En aquest tram al Robert li saltaren un parell de cops els grampons, d'aquells maleïts que van amb corretges, amb la dificultat que comporta nuar-los amb pendent. Però amb la neu bona que hi havia i el cap fred, va anar fent.
Finalment, passada l'aresta, s'enceta la pala que ja puja cap al cim, fent esses per suavitzar el pas, on s'hi arriba resseguint una altra aresta, la del cim.
Vàrem arribar al cim del Montblanc quan tot just clarejava, cap a quarts de sis, quan una franja tènue taronja, una franja que separava les diferents tonalitats de blau que anaven fins al negre sobre nostre, s'endevinava a l'horitzó, amb un vent fredíssim que ens calava els ossos. Sota els nostres peus tots els altres cims. Una atalaia envejable.
Dalt de tot ens anàrem reunint diferents persones. Tothom amb cara de felicitat i satisfacció, admirant el paisatge i també, perquè no, concentrats en la baixada que ens esperava. El mateix camí però cada cop amb més gent.
Després de les fotos, les felicitacions i aquell somriure neci a la cara de fita aconseguida, començàrem a baixar. Creuant-nos amb diferents cordades, deixant pas o passant.


Corrua de gent que pujava al cim mentre nosaltres baixàvem. Al fons, el Montblanc.

La baixada fou molt més fàcil que la pujada, amb l'alegria del cim assolit. Desparàrem la tenda i després, altre cop carregats com rucs, a desgrimpar fins a Tête Rousse i Nid d'Aigle, on prenguérem el cremallera enllaunats fins a Le Fayet, on teníem el cotxe.

El cremallera a Nid d'Aigle de baixada.

Realment ha estat un dels cims més importants que he fet. Per molts motius, per alçada, per diversitat, té de tot i força ( neu, grimpada, arestes, passos compromesos... ), l'acampada a la neu, però també perquè em sentia amo del meu destí i connectat, perquè en cims d'aquestes característiques, difícils i nous, anava sempre amb gent que ja l'havia fet o tècnicament eren molt bons i aquest cop ens aventuràvem amb el Robert, estrenant-nos ambdós. I la veritat, tot ens anà rodó. La neu, el temps... Fou d'aquells cims en que quan arribes a baix trucaries a ton pare i t'atures a mig marcar. Perquè ja no hi és qui plantà la llavor anys enrere, però voldries comentar-li, com sempre feies quan feies un cim especial, malgrat ell ja no pogués seguir-te. Perquè t'escoltava i en gaudia com tu, i t'explicava que ell havia baixat amb el piolet entre cames tal gelera, o del pobre Monistrol, allà a la xemeneia o d'aquell camió de la llet que els portava fins al Pedraforca o d'altres anècdotes de muntanya, repetint-se massa sovint però poc que importava - com un conte que agrada sentir un i altre cop - i ambdós rèieu veient unes històries tan allunyades en el temps però tan semblants en les formes. Però aquest cop només vaig poder-hi pensar, pujant amunt, dalt del cim, mirant al voltant i veient la bellesa que m'envoltava. Vivint una passió que compartíem i que ens unia i ens uneix malgrat ja no hi és.

2 comentaris:

Eladi Martínez ha dit...

Enhorabona, Sergi!
Per la fita aconseguida i per la sensibilitat de la crònica!
Eladi

Tomeu ha dit...

Gracies per deixar.nos compartir aquestes vivencies felicitats
Encarna i bartomeu