dimecres, 24 d’agost de 2011

Dels espais públics

L'altre dia, voltant per Ginebra ( caram, com sona això... ) , vam anar a parar a un parc. Un parc públic enmig de la ciutat, dels molts que hi ha.
A l'entrada hi havia fets a terra amb rajoles, deu o dotze taulells gegants d'escacs. A sobre, ben posades, les peces d'escacs o de dames. Més d'escacs que de dames i en alguns, la majoria, gent jugant-hi. Gent de tot tipus, grans, joves, d'aquí, d'allà o de més enllà. Molts d'ells amb una cervesa a la mà, feia molta calor.
Més endavant, un parc infantil. Un senyor parc. Com els d'aquí. Ironia, s'entén.
Al primer espai hi havia una font que anava rajant tota l'estona ( serà perquè tenen el llac i l'aigua els sobra? ) i aquesta, quan queia a terra, seguia un canal fins a un espai circular, obert només en un punt, on l'aigua s'acumulava i feia les delícies dels infants. A tocar, paret amb paret, un sorral.
Més enllà uns tobogans, uns gronxadors...
Seguint pel parc vàrem trobar després un canal. Devia fer un parell de metres d'ample, si hi arribava i potser un metre de fondària. A dins, gent banyant-s'hi. Famílies, joves, nens i nenes.
I és clar, tot plegat en un entorn ombrívol amb arbres i gespa amb gent a vessar, xerrant, descansant, dormint o llegint.
Un parc on podies trobar-hi allò que volguessis. Hi havia un bar amb terrassa on al ritme de samba, potser un xic alt el volum, una parella dansava sense que els peus els toquessin a terra mentre una altra era a punt d'unir-s'hi.
Venia de gust quedar-s'hi, estar-hi estona i gaudir de l'espai.
Quan volto, voltem, descobreixo que de les moltes mancances que tenim al nostre petit país, una d'aquestes són els espais públics. Tampoc vull lloar en excés allò de fora, tampoc era molt net, malgrat els tòpics, però dóna la sensació que arreu pensen en aquestes coses, que no es limiten a posar quatre coses i passa que t'he vist.
Segurament si fessin un parc d'aquests aquí, el problema seria que els infants es mullarien i les famílies es queixarien, que al cap de quatre dies als taulells d'escacs s'hauria de jugar amb pedres o fulles o bé que al canal, es faria un concurs de
pesca d'ampolles.
Però amb el clima d'aquí, que convida a viure al carrer bona part de l'any, a passar hores a l'aire lliure i fer relacions socials, és estrany que no seguim més els models d'aquests espais i ens tanquem al parc de formigó amb quatre coses mal comptades.

1 comentari:

Mònica ha dit...

Ara no tinc temps de penjar la foto, però aquest juliol voltant per l'Auvergne també vaig veure un joc d'escacs i un de dames de jardí. No era un parc públic, era una mena de "ferme" oberta al públic, que espodia visitar i passar-hi la tarda o el dia. Molt agradable. Vaig fotografiar-ho pensant en l'escola...
Petonets!!!!