dijous, 18 d’agost de 2011

Ascensió al Montblanc I



Aresta del refugi de Goûter a la zona d'acampada.

A vegades hi ha fites que semblen molt llunyanes. Parlant de muntanyes, cims que et sembla que tardaràs a assolir. Un d'aquests era el Montblanc. Fa un parell d'anys vàrem fer un intent d'anar-hi, però finalment vàrem anar al Gran Paradiso.
Aquest any, amb el Robert, vàrem decidir fer-lo. Teníem pensat fer l'ascensió dijous i divendres però una bona previsió del temps, ens féu avançar els plans.
Dimarts vàrem prendre el cremallera. Volíem agafar el primer però quan vàrem trucar per fer la reserva, ens van dir que hauríem de prendre el de les 10. Així doncs, ben equipats i carregats com rucs vàrem pujar al cremallera, una espècie de vagó per a bestiar bucòlic. Ple a vessar. La majoria dels passatgers però, anaven a la glacera de Bionnassay, pocs pujaven cap als refugis.
Un cop a la darrera parada, a Nid d'Aigle, a uns 2.300 m. comença el camí que va pujant entre pedres i rocs zigzaguejant fins a la glacera de la Tête Rousse ( 3.167 m. ), on hi ha un refugi i una zona habilitada per a acampar.
Per sobre d'aquest ens vàrem trobar amb la primera dificultat de la sortida, el Grand Couloir. N'havíem sentit molt a parlar, fins i tot m'havien enviat vídeos per animar-me. És un pas d'uns cent metres que algun bromista va anomenar irònicament la "bolera", ja que aquí quan la temperatura puja, la neu del capdamunt es fon i es desprenen rocs i cauen. Una pluja de rocs temible. Evidentment les bitlles són les persones que passen per sota. Nosaltres vàrem tenir la sort que van començar a caure més tard de que hi passéssim i per sort, pocs i petits.
Per passar aquest pas hi ha un cordino ( una corda fixe ) que serveix de guia i on veus que tothom s'hi ancora i corre que se les pela. Després, a l'altra banda, comença una grimpada d'uns sis-cents metres de desnivell fins al refugi de Goûter. Està assenyalada amb marques roges i de tant en tant hi ha cables d'acer allà on es fa gel per poder-se encordar, com una ferrata o bé per agafar-s'hi.
Quan s'acaben els rocs, al capdamunt, et trobes de sobte sota el refugi. Vàrem arribar-hi a les quatre, però com que estava ple - al setembre ja està tot reservat - havíem decidit dormir en tenda a una petita zona plana per sobre d'aquest. Passada una curta aresta s'arriba a la zona d'acampada. La veritat és que és molt bonic i dóna molt d'ambient d'alta muntanya, d'alpinisme.
Vàrem plantar la tenda en un buit que hi havia i dinàrem.


Zona d'acampada a Goûter

Després, a veure passar les hores, fins a les set que volíem anar a dormir, ja que ens llevaríem a la una per fer l'atac del cim, mirant el paisatge i gaudint de l'indret. Vistes meravelloses dels cims del voltant i les valls. Agulla de Bionnassay, Agulla de Midi, Dôme...


Vistes que teníem des de la tenda a l'Agulla du Midi