dissabte, 27 d’agost del 2011

Sonen els campanes

Me n'assabento de la mort d'en Heribert Barrera. Un personatge singular. Fins al final conseqüent amb la idea de país, tot i que a vegades fotent la gamba fins al capdamunt. Sobretot amb les seves memòries i amb comentaris més que censurables referents a la immigració. També és veritat que hi va haver qui va aprofitar per dilapidar-lo, mostrant només allò nefast que deia. Però malgrat tot, algú que ha estat fidel al país. Fins al final manifestant-se per la llibertat de Catalunya. No sé si passarà el mateix amb polítics com els d'ara, que uns ens venen per un plat de llenties - ja veureu el Duran d'aquí a quatre dies si pot passejar la calba amb cartera ministerial - i d'altres que són incapaços de deixar pas per por de perdre la mamella d'on fa temps que xuclen - diguem-n'hi Ridao -.
N'Heribert ha estat un personatge admirat per moltes generacions, amb clars i obscurs, però on els seus obscurs no tenen res a veure amb els obscurs que ens volien fer empassar del Samaranch quan morí. Aquell era nefast pel país, una lacra de cap a peus i tot el què feia era per interès propi, mentre en Barrera, tot i comentaris o idees desafortunades, el què deia o feia era amb voluntat d'ajudar Catalunya. Per tant, esperem que els homenatges i reconeixements estiguin a l'alçada.
Per cert que és interessant veure com desgranen la notícia els diferents mitjans. Mentre TV3 sembla més distant, com si parlés de la mort d'un dirigent afganès, amb poca cosa i cridanera, bàsicament centrant-se en el polític, a la malla ens en fan una biografia més àmplia, de manera que ens mostren més un intel·lectual que ha esdevingut polític. Potser però, la que trobo més equilibrada és la del diari Ara.
Pel què fa a Esquerra em sorprèn que hagin tardat tant a fer-se'n ressò, fa just cinc minuts que ho han penjat. D'acord que és dissabte, d'acord que és tard, però quatre ratlles, un mot, res... una menció per a algú que ha estat important per al partit... Ja sé que un cop surten d'escena, com per exemple en Carod, un cop se'n van la memòria és efímera i si t'he vist, no me'n recordo, però potser seria de justícia, un condol obert, un condol sincer o si més no respectuós i educat. I quan ho han fet, casualment els he enviat un correu gairebé tres quarts d'hora abans demanant com és que no en deien res, quatre ratlles i totalment impersonals, com si no anés amb ells.
Potser per això els va com els va, perquè anem endavant però ens costa mirar enrere i cap als costats, centrats només en el propi melic.
Esperem que en Bosch, que sembla més centrat, arregli el desgavell, si és que unes primàries no el debiliten i enfronten uns amb altres sense sumar.