Diuen...

Uns diuen que ha estat de nit. Altres, que ha estat de dia. Els que menys, en aquella hora en què la nit dóna pas al dia i els follets tornen a casa deixant els camins pels vianants. Però ningú no ho sap del cert. Només una certesa ens assalta. Només una veritat es veu a primer cop d'ull. Or i sang al capdamunt.
Vestida finalment, deixant enrere anys de nuesa, després de tempestes i cops de calor, de vent i de nevades, per fi ha tornat a engalanar-se. Per fi ha tornat a sentir l'escalf dels colors que l'aixecaren.
Volia esperar-se a la data assenyalada, volia vestir-se de festa per a l'ocasió, però com aquesta fa el lladre, diuen que ha preferit no esperar i vestir-se a la primera. Massa temps nua als quatre vents.
Demà de bon matí, si venteja de ponent els respondrà altre cop, batent les ales esteses amb pregàries al cel, amb reclams d'una terra que es desperta. Sec vindrà el ponent, àrid i feréstec, però endolcit pel vellut acolorit al seu pas, la resposta serà nostra.
Diuen, que estava adormida i que emmetzinada la tenien. Sembla que amb bruixeria l'atordiren. Ben aferrada a les seves entranyes, soldada amb pasta de manobre, tenia una pústula desagradable, un virus nociu, un càncer malaltís que l'estenallava. Es veu, i m'ho han dit de primera mà, que entre les seves parets alteroses, les que temps enllà defensaven la marca d'invasions, ara ja envaïts i emmudits, car el regne d'Espanya ens ha engolit, el seu bastió havia estat violat. Lacerat. Marcat. Humiliat.
Una moneda, com si d'un símbol de traïció parlés, car Judes deuria ser qui la plantà, una moneda grossa, sonora i vanitosa, una moneda del calb que parlava de gràcia de Déu quan desgràcia devia ser, es mantenia tacant la immaculada i gràcil torre.
Es veu però, que els que alçaren el penó, que qui sap el dia que no caldrà onejar alliberats del tot, l'arrencaren i l'expulsaren del seu cos vell i malmès. Del seu cos calderí. Aleshores, alliberada de tal xacra immunda i pèrfida de les seves entranyes, com a resposta agraïda, onejà la insígnia amb fermesa i convicció.
Anit dormirà tranquil·la, diuen, car el tap de bassa rodanxó, veu soprano, calb i pudent, ha estat expulsat dels seus murs històrics i amb el temps, pluges i sols reparadors, la cicatriu es tancarà tornant la bellesa i virginitat al lloc. Preludi, qui ho sap, si de l'esdevenidor del país.
Diuen!