Aquest matí escoltava a la ràdio una cançó dels anys vuitanta. De sobte me n'he recordat del primer cop que la vaig sentir. Un viatge en cotxe per anar a jugar a bàsquet - bé, a seure a la banqueta una estona -. Al cotxe, segurament més aforament del permès i cap cinturó de seguretat, però això són figues d'un altre paner. Doncs com deia, anàvem en el cotxe atapeït i en sentir-la, no em passa sovint, vaig dir, aquesta m'agrada, la vull tornar a sentir. Els companys de viatge, jugadors de debò, me'n digueren el títol i a seguir fent travesses sobre qui jugaria. Jo no. Ben cert.
A l'arribar a casa vaig començar a moure el dial com un foll per cercar-la, amunt i avall, però res de res. Podia comprar-la o demanar-la, però qui me la podia deixar aquell cap de setmana no hi era i comprar-la... amb què? Tot just anava a escola i no es portava a casa allò de la setmanada dels nens d'ara.
Així doncs vaig trigar dies a sentir-la altre cop. Això sí, en vaig tornar a gaudir.
Avui al sentir-la he pensat com ho tindria de fàcil ara. Connectar-me i ja està. Escoltar-la fins que els timpans ballessin com xiclets.
En poc temps hi ha hagut uns canvis que només si parem a mirar-los, ens adonem de com hem avançat, però la mateixa pressa a anar endavant, no ens deixa veure d'on venim i cal recordar com hem anat construint, com hem anat fent.
I passa que els joves també, arriba un moment que si baixem del tren uns instants, per res, per mirar l'estació o anar al bany, després ja costa enganxar-se de nou i cada cop més, però per contra, si ho domines i no baixes, quin portal més gran.
Un portal prou gran com per fer qualsevol revolució!
2 comentaris:
I quina cançó era? M'has deixat amb la intriga...
;-)
Eladi
jejejeje... Imagína-te-la, segur que tu també en tens...
Publica un comentari a l'entrada